El Llevant perd davant el Celta (0 a 1)
El futbol, en moltes ocasions, determina paradoxes que estan estretament relacionades amb el marcador definitiu de la trobada. Potser va esdevenir sobre el verd del Ciutat. Una de les versions més corals i enèrgiques del Llevant, en condició de local, va anar al vestidor envaït per la tristesa i per la malenconia després de la victòria conquerida per les hosts gallegues. Des del prisma contrari, una de les versions més discretes i menors del Reial Club Celta va sortir dels murs del Ciutat feliç després de conquistar un botí excessivament preuat, si s’analitzen amb un cert detall els fets desenvolupats sobre la faç del coliseu del barri d’Orriols a sessió matinal. La disciplina del futbol pot ser despietada en la manifestació de les seves emocions. El futbol no sap de codis d’honor. Ni de comportaments honerosos. Tampoc de sentiments. Premia l’efectivitat que estableix l’acció del gol. En aquest sentit, una fuetada de la dupla inegrada per Iago Aspas i Pione Sisto va ser suficient per dinamitar i fer saltar en mil trossos el cor del llevantinisme. El Llevant va rondar l’àrea defensada per Rubén Blanco, però la sort li va ser esquiva.
Se sabia del verí que desprenen les botes de Iago Aspas. És un dels factors diferencials del futbol del Celta. La societat que va efectuar amb Sisto va ser letal. L’esquadra viguesa té diamants a la zona més concloent de la superfície del verd. Es tracta d’una de les senyes identificatives dels seus caràcters quan es posicionen sobre el verd. En el seu ideari sorgeixen sengles màximes que s’encadenen; aletargar el joc amb un ritme lent i pausat de toc, com si el camp es convertís en un espai per efectuar un rondo de gegantines dimensions, per vèncer al seu oponent i tractar de agitar el seu joc quan s’acosten a l’àrea contrària. No hi ha excessius retrets que realitzar al tipus de proposta executada per la societat que exercita Muñiz des de la banqueta. La grada del Ciutat així ho va manifestar quan va concloure la cita. La derrota no va ennuvolar la seva memòria. Les palmes van premiar un esforç al final sense cap tipus de recompensa.
Va haver-hi variacions substancials respecte al format exhibit a la Copa del Rei. Hi havia múscul al mig del camp granota amb l’aparició de Doukouré i Lerma. Campanya apareixia més alliberat per exercir de lligam amb els atacants. Doukouré pot portar a la confusió. No és un migcampista que fa del físic seu principal blasó. Hi ha imaginació en l’interior del seu cap i determinació quan entra en contact amb la pilota. I no dubta a treure el cap al balcó de l’àrea contrària. De fet, va fregar el gol en l’arrencada del segon acte i va patir els embats de la defensa gallega en un penal que el col·legiat no va observar. El gol d’Sisto no va bloquejar les constants blaugranes. Potser fos l’única ocasió de la trobada en què el Celta va conjugar amb el vertigen. El Llevant no va claudicar davant el cop. En realitat, va ser una constant durant el xoc. El col·lectiu va trobar les respostes que demandava la confrontació, encara que va estar orfe de gol. El Llevant va matinar per posar-se amb convicció sobre el verd.
El bloc no va titubejar en la seva posada en escena. No era un equip d’esperit tímid. Ni d’ànima atribolada. El missatge que envíaba era clar; el Llevant no es deixava intimidar. Volia el partit i el protagonisme. Els seus moviments i la presa de les seves decisions eren persuasives. El Llevant era un equip atrevit i intens en les seves execucions. La solidaritat era un axioma inqüestionable per intentar ofegar la sortida diàfana del Celta des del darrere. La pressió va arribar a fer ombra la ment dels pupils de Unzue. Els seus dubtes es van materialitzar en un parell de llances davant el rugit de la massa social d’Orriols. Boateng va provar els reflexos del meta gallec en l’alba del duel amb un cop de cap que va acabar en córner. La potència del seu salt li va permetre rescatar infinitat de pilotes que sobrevolaven el cel d’Orriols per dominar-los.
L’atacant d’origen ghanès, titular en les darreres setmanes, va tornar a enfrontar-se al arquer celeste a la represa. El gol es resistia. En aquest instant, Muñiz havia refrescat l’onze amb la inclusió de Jason per Campanya a la recerca de majors arguments ofensius. El Llevant va lligar de mans al seu oponent en aquesta fase de l’enfrontament. Va ser un equip equilibrat amb tendència a explorar amb èxit els costats. Per fora es va moure amb soltesa. Coke i Lluna arribaven a la línia de fons. Amb les ales totalment desplegades va anar acumulant ocasions de gol. El Celta va perdre les maneres i l’ordre, però no l’avantatge en el marcador, tot i les ocasions generades pel Llevant. Morales, Boateng i Coke van sentir els despietat que pot arribar a ser el futbol.
Informació i Foto: http://www.levanteud.com