Demà dissabte 18 d’abril es compleix una efemèride important en la historia del Valencia CF

Fa més d’un any el periodista Paco Gran, de TVE, va iniciar una recerca a través de les xarxes socials a la qual es van sumar molts aficionats i que culminava dies enrere, quan un altre periodista, en aquest cas Paco Lloret (CV Ràdio), donava amb la seva identitat. ‘La noia de Sarrià’ avui té 68 anys, segueix vivint els èxits de l’València CF amb la mateixa intensitat i aquest divendres VCF MEDIA Ràdio ha volgut donar-li una sorpresa. Agraïda i il·lusionada per la crida de l’Club, les seves primeres paraules no podien ser altres que “Amunt València”. Mari Tere s’emociona escoltant els sons d’aquella tarda que va viure al costat del seu pare i que va quedar gravada per sempre en la seva memòria.

“Això s’ha fet molt gran, estic feliç i contenta de veure tot el que ha succeït, més que res per tota l’afició. Jo he estat 43 anys anant a el futbol, ​​tota la meva vida he participat, he viatjat a les finals amb el València CF … A casa meva sempre ho hem viscut molt intensament, els meus fills, la meva família … A mi sempre m’ha agradat el futbol, el meu pare em va portar a el partit a Sarrià i va ser meravellós, vam saltar a camp, el vam celebrar per tot Barcelona amb la bandera de l’València CF amb cotxe de cavalls, anem al llit a les cinc del matí … Una meravella “, recorda emocionada. El seu major record de tota aquella aventura va ser quan va saltar a el camp: “Em va agafar la Guàrdia Civil, tots els deien que em deixessin anar i vaig anar darrere del meu pare, abraçant-me als jugadors … Va ser realment indescriptible”.

Aquelles vivències, com reconeix, no se li oblidaran “mai a la vida”. Va ser una tarda de valencianisme plena d’emocions. Encara que ella no ho sabia, tot allò anava a entrar en una altra dimensió: “Va ser sense voler, jo sabia que havia sortit al NO-DO, m’ho deien els meus clients al Mercat Central, quina alegria. Ni m’ho creia. Fins avui … La noia de Sarrià, això és molt gran “. Ha passat “tota una vida”, com admet, però d’aquell València CF a partir de el qual va començar a ser abonada a Mestalla ho recorda tot. “Sol, Antón, Aníbal, Paquito, Claramunt … Claramunt era dels meus jugadors preferits, era capità, el que portava el joc”, comença a relatar. És llavors quan la veu de l’mític migcampista de Puçol es cola a la sintonia de VCF MEDIA Ràdio.

La salutació de Claramunt no pot fer més il·lusió a Mari Tere. El seu relat és tan emotiu com el d’aquesta aficionada. “La data de la lliga de Sarrià és un fet històric. Nosaltres teníem les cartes a favor per ser campions, però en el futbol dos més dos mai són quatre. Havíem d’haver guanyat a Sarrià, però l’equip mentalment no estava preparat per al que ens jugàvem, jo ​​vaig jugar amb el dit trencat … S’havien sumat els punts necessaris durant tota la temporada i finalment, de manera merescuda, vam aconseguir ser campions gràcies a l’altre resultat. L’equip va fer mèrits per ser campió tota la temporada. Vam tenir ocasions molt clares, ocasions que en altres partits haguéssim probablement marcat, però aquell dia no vam fer gol. Hi havia molta gent jove i era molt difícil “.

“Us ho merecisteis molt, aquesta temporada vam gaudir molt de veure el Valencia CF la sort us va afavorir perquè el mereixíeu”, interromp Mari Tere, que recorda fins al més mínim detall: “Aquell dia havia ràdios per tot arreu a la grada, el meu pare estava molt nerviós, depeníem del que succeïa en l’altre partit, vèiem que perdíem i se’ns escapava el títol. A la fin, imagina’t l’alegria. A l’afició se li van esborrar totes aquestes històries “. “Sí, l’important era arribar a la meta i guanyar la Lliga”, reconeix el mític futbolista de l’València CF, “tots vam poder celebrar aquell títol, que era el que importava. Jo vaig estar tota la vida al València CF i poder comptar després de gairebé cinquanta anys que vam aconseguir aquell títol és molt bonic “. Mari Tere s’acomiada, emocionada, no sense abans comentar-li una última cosa a Claramunt. “Claramunt, ens coneixem, de tant en tant coincidim, el que passa és que jo mai no m’he presentat, a la propera em presentaré”.