L’Elx C.F. va disputar el 15 de juny de 1969 un dels partits més importants de la seva història
DOS VEGADES A les PORTES DE LA FINAL
El 10 de juny de 1969 el Elx C.F. pujava el graó més alt en els seus 46 anys d’història. A les 22.30 h. l’equip era el flamant finalista de Copa després d’eliminar al partit de desempat a la Reial Societat al Santiago Bernabéu; cinc dies més tard, el Club tenia una cita amb el repte més important a què s’havia enfrontat mai.
Enrere quedaven els difícils començaments dels primers anys 20, en què el club va ser poc a poc consolidant-se en el futbol regional. Enrere quedaven els ascensos a Tercera Divisió i anys més tard al futbol professional, a Segona Divisió. Enrere quedaven els durs i reeixits anys de la fórmula de gestió tant esportiva com econòmica de la cooperativa. Els ascensos de manera consecutiva de l’equip de Tercera a Primera Divisió amb César Rodríguez. I l’inici d’una època daurada amb victòries de prestigi i amb un davanter franjiverde, Vavá, aconseguint el trofeu Pitxitxi de la màxima categoria del futbol espanyol.
L’Elx C.F. tenia davant seu la primera final de la seva història. Una final que se li havia resistit en dues ocasions. En l’estrena de l’equip a Primera Divisió, els il·licitans no només van aconseguir la permanència a la màxima categoria sinó que arribaven fins a les seminals de Copa després de deixar en el camí al C.E. Sant Ferran, Real Betis i Reial Mallorca fins a caure en semifinals davant l’Atlètic de Madrid dels Griffa, Collar, Adelardo i Joaquín Peiró. Set temporades més tard, l’equip entrenat pel brasiler Pedro Otto Bumbel signava una altra gran temporada en què l’Elx C.F. acabava la temporada a la zona tranquil·la de la taula per afrontar una nova edició de Copa. Els il·licitans eliminaven del torneig a C.A. Osasuna i Sevilla C.F. i, ja amb Alfredo Di Stefano a la banqueta. feia el mateix amb el Granada C.F. ficant-se per segona vegada en unes semifinals de Copa. L’equip cauria eliminat aquest cop pel València C.F. en una eliminatòria molt disputada que es va solucionar per un sol gol de diferència (3-2). La passada l’equip a la final de Copa, curiosament, hagués enfrontat als franjiverdes amb l’Athletic Club.
A la TERCERA VA SER LA VENÇUDA: CLASSIFICACIÓ PER AL RECORD
Però la història encara guardaria una tercera oportunitat a un Elx C.F. que estava totalment consolidat al capdamunt del futbol espanyol, amb temporades en què havia acabat en cinquena posició i traient futbolistes que defensarien la samarreta de la Selecció Espanyola. La temporada 1968/69 l’Elx C.F. tornava a acabar de nou la lliga regular sense dificultats i el 4 de maig de 1969 el equip iniciava una nova edició de la Copa a casa vencent per 2-0 al Pontevedra. Els il·licitans eliminaven als gallecs a més del València C.F. i es veien immersos de nou en unes semifinals de Copa, aquest cop davant la Reial Societat.
El primer partit es jugaria a Altabix. Els il·licitans signaven un dels millors partits de tota la temporada i vencien als guipuscoans per 3-0 amb dos gols de Casc i un de Curro. La diferència en el marcador va poder ser més gran ja que l’equip va estavellar dues pilotes als pals de la porteria defensada per José Ramón Esnaola. Una setmana més tard es disputaria a Atocha la volta. Urreisti avançava a la Reial Societat abans del descans. L’Elx C.F. tot just donava senyals de vida en atac, però en l’única arribada a l’àrea rival Casc empatava el partit. Faltaven 28 minuts i amb el 4-1 de global a l’eliminatòria favorable als il·licitans tot semblava resolt. Però els txuri-urdin no van abaixar els braços i van tancar als il·licitans en la seva àrea. A falta de 15 minuts Silvestre marcava des dels onze metres el 2-1. Urtiaga al 82 cap de cap el 3-1 i a falta de cinc minuts Silvestre empatava l’eliminatòria. Semblava impossible. L’equip havia tocat amb la punta dels dits el pas a la final de Copa que ara haurien de tornar a lluitar en un tercer partit de desempat al Santiago Bernabéu.
El 10 de juny es decidia el finalista de Copa, mentre l’Athletic Club descansava a Bilbao, després d’eliminar el Granada. La primera part va ser de clar domini de la Reial Societat davant un Elx C.F. que es va defensar bé i va mantenir a ratlla els davanters rivals. Després del descans l’equip va sortir amb un altre ritme i amb prou feines disputats quatre minuts Casc avançava als franjiverdes en el marcador obrint així el camí cap a la final. L’equip ja no patiria i mancant vuit minuts Asensi certificava el passi de l’Elx C.F.
Al final del partit i després celebrar amb magnificència la proesa aconseguida en els vestidors del Santiago Bernabéu, el club decideix no tornar a Elx i concentrar-se en l’hotel Arxiprest d’Hita de Navacerrada a l’espera de disputar la final cinc dies després a Madrid . Máspoli ordena al club que es traslladin fins allà la totalitat de la plantilla perquè tots estiguin disponibles i puguin participar d’aquells dies especials.