Jesús Zuazo exposa “L’espai construït” en el MUA
El recorregut expositiu es planteja amb un ordre cronològic de l’obra de Zuazo, tal com ha volgut l’autor, dividit en quatre parts: “Primera figuración.1989-1994”; “Segona figuració. 1995-1999 “; “Primera abstracció. 2000-2005 “; i “Segona abstracció. 2006-2018 “. Un concepte comú uneix els quatre apartats de l’exposició i aquest fil argumental és la construcció de l’espai, l’autèntic leit motiv de la producció pictòrica exposada.
El comissari de la mostra, Juan Antonio Roche, afirma que, potser, més que trobar una resposta al problemàtic assumpte espacial, l’aportació de Jesús Zuazo consisteix a formalitzar plàsticament la pregunta del sentit de l’ésser humà en l’espai i el temps. A més, aquest qüestionar i qüestionar-constitueix un assumpte essencialment personal, com indiquen diverses de les seves obres figuratives en què apareixen carreteres buides (Les estovalles blanc, Escola, un dia i Highway’s Venus), metàfores de les rutes solitàries i subjectives d’exploració i indagació estètica i existencial i, en suma, dels camins biogràfics singulars.
En tot cas, abans que res, cal dir que Jesús Zuazo considera el temps subsumit dins de l’espai ja que assenyala que en l’espai es “desenvolupen els successos i assumptes que anava pintant”. És el que passa, per exemple, en Reconstrucció, on apareix el mateix Jesús Zuazo pintant a un altre pintor, a ell mateix.
Zuazo afirma que al principi feia servir l’espai d’una manera intuïtiva o imitativa. Després abandona la figuració i s’endinsa, perseguint una major llibertat, en la abstracción.La abstracció li va possibilitar bussejar en l’ampliació de possibilitats que li oferien els dos tipus d’espai pictòric del segle XX: el cubista i l’abstracte. Però, aviat, es va adonar que sorgien igualment certes limitacions i reduccions. En conseqüència, la preocupació per aprehendre les sensacions corporals i per atreure de nou a un públic alienat de la pintura abstracta, va conduir a Zuazo a apropar-se novament en les seves abstraccions als discursos de la pintura figurativa clàssica, per generar volum o profunditat a través de les ombres, sobretot, en la segona etapa de l’abstracció, o dels colors.