El dia que l’Elx va canalitzar la permanència a Primera contra el Celta
L’equip comença a mostrar certa millora, però els resultats no són els esperats. Els cinc primers partits van acabar amb tres empats i dues derrotes. Només es sumen dos punts de deu disputats. L’equip havia viscut catorze setmanes en llocs de descens i durant l’últim mes i mig s’havia estancat en la catorzena posició de la taula, que era el límit de la salvació.
Només quedaven cinc dates al calendari i poc marge d’error.
El 22 de març de 1970 visitava Altabix el Reial Club Celta de Vigo dels Quique Costas, Canari, Rivera i els ex franjiverdes Almagro i Jaime Cano. Era un partit d’urgències ja que els gallecs només tenien tres punts més que els il·licitans i una victòria els ficaria en la baralla per salvar la categoria.
El partit arrencava a les 16:45 de la tarda i aquell seria el ressorgir de l’Elx C.F. que tindria en la figura de Joan Manuel Asensi el protagonista de el partit. De sortida hi va haver novetats en l’alineació de l’equip amb el debut de dos juvenils; Mendoza a la porteria per les lesions d’Emilio Esteve, Araquistain i Blas i el davanter murcià López Coll per decisió de l’míster.
Després del tempteig inicial de tots dos equips, serien els elxans els que donaven mostres d’entrar millor en el partit gaudint de dues clares ocasions en les botes d’Asensi, que formava una parella molt perillosa al costat de Ciriaco Cano. Als vint minuts l’Elx C.F. obria el marcador després d’un servei de falta que va executar Asensi portant la pilota a fons de la xarxa. El gol va ser un bàlsam per als franjiverdes que es van fer amos de la pilota i van superar als gallecs en totes les parcel·les de camp. Sis minuts després, Hernández botava una falta i Asensi, arribant des del darrere, sorprenia a la saga de l’Celta marcant de cap el 2-0. L’equip va aprofitar el desconcert dels gallecs i Ciriaco Cano disposaria d’una altra clara ocasió, però el seu xut s’estavellava al travesser.
Ja en la segona part arribaria el gol de l’Celta de Vigo. Als 52 minuts, Abel encarava a Iborra i aquest li agafava la samarreta, un metre fora de l’àrea, però Sánchez Ibáñez inexplicablement assenyalava la pena màxima que transformava Rivera. L’equip no es va descompondre i tot i donar més metres a l’rival, va saber contenir els continus atacs sobre la porteria de Mendoza. L’anècdota del vespre va ser un tret duríssim d’Asensi, que es va estavellar a l’exterior de la xarxa i es va trencar, havent de aturar-se uns minuts el partit per remendarla.
A falta de divuit minuts, l’Elx C.F. tancava el partit, amb Asensi de nou com a protagonista. Després de robar la pilota al seu camp, Driblava a tots els rivals que li van anar sortint a la seva trobada. Ja en l’àrea celtiña se’n va anar de dos futbolistes a la vegada i va assistir a López Coll que batia còmodament la meta gallega.
Dos mesos després els homes de Bumbel tornaven a guanyar, signant un dels millors partits de la temporada i ascendien dos llocs a la taula que donava una mica d’oxigen a l’equip. Joan Arza, tècnic de l’Celta, va intentar durant la setmana ficar pressió a l’Elx C.F. manifestant que l’equip sortiria molt nerviós i que era una de les últimes oportunitats per als il·licitans de seguir vius i amb possibilitats per mantenir la categoria. Potser aquestes paraules fossin una de les claus perquè l’equip signés un autèntic partidàs.
L’equip va sumar tres victòries (Celta de Vigo, Granada CF i FC Barcelona), un empat (Racing Club de Ferrol) i una derrota (Reial Saragossa) en els últims cinc partits de la temporada i des del partit davant els gallecs no tornaria a trepitjar llocs de descens aconseguint finalment l’objectiu de jugar, una temporada més, en l’elit de el futbol espanyol.
Antonio J. Pàmies
Dep. Comunicació Elx C.F.