Quan Lucas va encadenar el Racing Club de Ferrol i el Llevant va retornar a la categoria de Plata al curs 95-96
Els jugadors que componien la suplència granota s’abraçaven amb efusivitat, en aquesta frontera que distancia el terreny màgic en què es materialitzen els somnis de l’ostracisme que estableix la banqueta, descomptant els escassos segons que restaven per a la conclusió del duel que va enfrontar el Llevant i al Racing Club de Ferrol un 23 de juny del 1996. L’aroma de l’ascens semblava apoderar-se de l’Estadi Ciutat de València, però encara restava la traca final; un epíleg de dimensions colossals. Just en aquell instant Rodri va posar la pilota en acció des de la meta granota. El cuir va solcar el cel del coliseu blaugrana fins a arribar al capdavant de Lucas Vilar. El jove atacant va domesticar l’esfèric per llançar-se darrere de la porteria defensada per Luis César. En aquella campanya quan en Lucas entrava en estat d’ebullició hi havia llicència per imaginar les decisions més audaces. En el recorregut va anar deixant presoners fins a enfrontar-se a l’arquer gallec. Amb un cop de maluc va desnortar el porter. El camí del gol estava aplanat. El feu blaugrana va explotar de joia (2-0).
El temps expirava i el Llevant retornava a la categoria de Plata després de cinc temporades a l’inframón de la Segona Divisió B. Lucas Villar amb prou feines feia deu minuts que estava instal·lat sobre la gespa del temple d’Orriols després de rellevar César. En certa manera, en aquesta curta seqüència temporal va fer tot el que havia fet durant tota la temporada. Ningú com ell va saber extreure tot el moll a les ocasions brindades per Carlos Simón. En poc més de tres-cents minuts, disseminats per la competició regular al Grup III de Segona Divisió B, havia aconseguit anotar cinc gols. L’estadística era demolidora en relació amb el percentatge de minuts manejats.
Hi havia verí a les botes d’un neòfit a la categoria que es comportava amb la saviesa d’un veterà o potser es comportés amb la inconsciència d’un novici que desconeixia el sentit que emana de la por. El gol contra el Racing semblava concordar amb aquest darrer supòsit. Res no va canviar en els xocs concloents que van conduir el Llevant cap al segon esglaó del futbol professional. No havia aparegut pel paisatge, de vegades tempestuós, dels partits davant Còrdova a València (0-0), Avilés a terres astures (0-2) i valencianes (0-1) i de nou davant el Còrdova a la ciutat de la mesquita (0-1). A la cinquena confrontació d’aquell cicle de partits no va necessitar aliar-se amb les meigues per deixar la seva rúbrica en forma de gol. El davanter per norma sempre va respondre a les exigències de Carlos Simón en un exercici de lliga inoblidable des d’un prisma personal i també col·lectiu.
Potser la història ha dimensionat el gol de Lucas. Aquell ascens va estretament associat a la seva imatge celebrant aquella diana sobre la cantonada que colinda entre l’avui tribuna oest i la grada d’Alboraia just en aquest emplaçament sobre el qual s’alça el Raconet de Raimon, però la veritat és que van passar més vicissituds en aquell partit redemptor que va alleujar la malmesa psique dels seguidors locals. Encara no s’havien difuminat els fantasmes de l’Ecijazo en la promoció d’ascens del curs anterior (94-95) després d’encadenar tretze victòries enllaçades en un clarejar de Lliga demolidor. La veritat és que aquell Llevant semblava beneït després del triomf contra el Còrdova (0-1). El gol de Raúl Marmol va canviar el destí del Play-Off.
El grup de Carlos Simón va saltar a la pastura contra el Racing de Ferrol depenent en exclusiva de les seves prestacions. La victòria era el passaport per a la Segona Divisió A. Tot just uns mesos abans, amb la finalitat de rubricar aquesta pretesa aliança amb la categoria de Plata, els mandataris blaugranes van apel·lar a la sorpresa per presentar en societat Quique Setién com a jugador llevantinista. L’aposta per l’ascens era palesa. El migcampista es va acomiadar del futbol en actiu al coliseu d’Orriols. Enrere resistia un currículum centellejant entre l’aristocràcia del futbol nacional. Lucas va reblar l’ascens, però no caldria oblidar que va ser Pascual qui va esfondrar els murs de la porteria gallega al primer acte. Per cert, l’aterratge de Lucas va ser tan impetuós com vertiginosa va ser la seva desaparició després d’embalar infructuoses cessions al Gavà o Gandia. I és que tot va ser veloç al seu full de serveis com a futbolista granota.
Informació i Foto: Levante UD