L’emotiu trobada entre Bossio i Maxi Gómez
Miguel Ángel Bossio i Maxi Gómez van mantenir una trobada emotiu en presència de VCF MEDIA. Maxi mai va veure jugar al seu compatriota i és que aquest va arribar al València CF en 1986, deu anys abans del seu naixement. Tot i la diferència d’edat, tots dos tenen molt en comú i les primeres paraules per al nou fitxatge van ser encoratjadores: “No t’equivoques”. El mític migcampista uruguaià no podia estar més satisfet amb l’arribada de l’atacant. Tots dos van mantenir una conversa sobre el valencianisme, van parlar del que suposa jugar en aquest club i l’ambaixador del club li va donar els primers consells a nou jugador del València CF. “Aquí hi ha un públic que en el moment en què vegi que et brindes tens un recolzament impressionant. Vas a jugar en un club que et va a exigir i l’afició et exigirà “, va explicar Bossio a Maxi. Tots dos es van fondre en una abraçada i van coincidir que “a nosaltres ens surt l’arpa de dins”. Després d’aquesta trobada, Bossio comentava amb VCF MEDIA les seves primeres sensacions sobre Maxi Gómez.
Quina impressió t’ha donat Maxi Gómez?
Ha estat grata perquè tenia ganes de parlar amb ell per veure el grau d’implicació que tenia i la veritat que no només a nivell d’ell sinó també a nivell familiar perquè està amb els seus germans aquí. Maxi estava encantat de la vida, se li veia en els ullets que estava desitjant que es tanqués tot com més aviat i fitxar pel València CF.
Ho coneixies personalment?
No, el que passa que jo parlava amb Eduardo Acevedo, un company que jo vaig tenir a la selecció, que el va entrenar en Defensor Sporting i va corroborar la tranquil·litat i les ganes d’aquest noi, que segueix sent un jugador jove que ha d’aprendre molt però que la seva expectativa és la de seguir creixent aquí com a futbolista.
Quins informes et donava Eduardo Acevedo?
És aquest jugador que no ha jugat a Montevideo, no ha passat per un equip gran. Maxi és descobert en les divisions inferiors d’un equip de la seva terra, Paysandú, a 450 quilòmetres de Montevideo i és portat a la capital a veure com es desenvolupa. No passa per seleccions juvenils d’Uruguai però es forja un camí i posteriorment el Celta de Vigo va estar molt atent i el va portar a Laliga.
El València CF ha fitxat un futbolista amb personalitat i caràcter guanyador.
És una de les coses que li he dit. El primer que ha de fer és seguir treballant amb humilitat i no creure que és un jugador important perquè té molt per fer encara. Quan jo vaig arribar aquí havia estat campió d’Amèrica amb la selecció absoluta, campió de la Libertadores, havia jugat un Mundial, havia estat campió de clubs amb Peñarol … No obstant això, el primer que vaig fer va ser adaptar-me als meus nous companys i això va ser el que més em va ajudar. Aquest és el procés que ell té per davant, ve a uneix quip amb un posat molt alt i amb humilitat ha de guanyar-se el seu terreny. A partir d’aquí ell ha de treballar, aprendre i aportar. Això és fonamental.
Com creus que va a encaixar en el València CF?
El primer que ha de fer és convèncer a l’entrenador que ha de ser titular, això és la tasca de cada jugador cada cap de setmana, cada entrenament. Li has de demostrar que et ha de posar. Per què? Perquè treballes en els entrenaments, sóc efectiu … Després l’entrenador decideix a anar a poc a poc aquesta possibilitat als jugadors però el seu objectiu és dir-li a Marcelino ‘aquí estic jo, aquestes són les meves possibilitats i vull menjar-me el món’ com fan la majoria de els jugadors en qualsevol equip. És ser competitiu i després tenir paciència perquè l’any la temporada va ser molt llarga gràcies a la collita del dia a dia.
Té 22 anys però després d’un pòsit i una experiència, tant al seu país com a Laliga. Diuen que el frec amb el central uruguaià és com graduar-se a Harvard.
Aquesta és una altra de les converses que hem tingut, parlant amb ell i amb els seus germans coincidim que ja ve amb una maduresa. Com és que surten tants jugadors d’Uruguai sent tan pocs habitants? Moltes vegades la gent s’ho pregunta. El tema està en què aquí quan es parla d’un cadet o juvenil hi ha dos anys de salt i una diferència tremenda d’edat i creixement, l’avantatge d’Uruguai és que amb setze o disset anys ja estàs jugant amb gent gran, amb gent que té ja competicions sobre. Aquesta maduresa s’accelera moltíssim. De vegades parles d’un jugador de dinou anys d’Europa i un altre de Sud-amèrica i el de Sud-amèrica ja fa temps que juga en primera divisió. El jugador sud-americà, per necessitat, per manca o pel que sigui, té una necessitat molt ràpida de madurar. És una altra dimensió.
Informació i Foto: ValenciaCF