El Museu de Belles Arts de València dedica dues noves sales a la pintura espanyola del segle XX

El Museu de Belles Arts de València (MuBAV) ha presentat les noves sales de la col·lecció permanent dedicades a l’Espanya Negra i la crítica social, que es va desenvolupar des de finals del segle XIX, ia l’avantguarda figurativa espanyola durant les primeres dècades del segle XX.

Durant l’acte de presentació, la secretària autonòmica de Cultura, Marta Alonso, ha indicat que aquestes noves sales “són una mostra del decidit suport de la Generalitat al Museu de Belles Arts de València”.

La secretària autonòmica ha incidit que la Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats “aposta per una pinacoteca que és la dipositària de la memòria de tots els valencians i valencianes”.

Per part seua, el director del Museu de Belles Arts de València, Pablo González Tornel, ha afirmat que mestres com Gutiérrez Solana o Antonio Fillol “projecten la seua mirada crítica sobre l’Espanya de 1900”. “Les creacions de Maria Blanchard o Julio González, però, connecten Espanya amb la Vanguardia parisenca”, ha afegit González Tornel. «Deu noves obres des de Julio González a María Blanchard mostren que el Belles Arts és una col·lecció viva», ha conclòs el director.

Les noves sales, situades a la planta tercera de l’Edifici Pérez Castiel del Museu, estan conformades per vint-i-vuit pintures, entre les quals destaquen vuit recents adquisicions de la Generalitat per al patrimoni públic valencià que es presenten, per primera vegada, en sala després de la compra i el condicionament al Departament de Restauració del Museu.

És el cas de ‘Carnaval a les Vendes’ de Gutiérrez Solana; ‘La filla pròdiga’ de Carlos Vázquez Úbeda; el retrat de Maria Teresa Llavallol d’Atucha d’Ignacio Zuloaga; ‘Dona amb el seu nadó al camp’ de Julio González; el retrat de Josep Pereira dóna Graça Aranha de Daniel Vázquez Díaz; el de ‘Miguel d’Unamuno’ de Juan d’Echevarría; un ‘Retrat femení’ de Pere Pruna, i ‘El jove torero’ d’Emilio Grau Sala.

També s’incorporen per primera vegada a sala l’obra de l’artista Maria Blanchard, La fillette à la soupe (La nena de la sopa), que va ser adquirida el 2025 pel Ministeri de Cultura, i el Retrat de Larrauri d’Enrique Albizu, que va ser donada per la família Albizu al centre l’any passat.

Amb l’obertura d’aquestes dues noves sales, el Museu de Belles Arts de València completa el discurs museogràfic de les galeries expositives de l’Edifici Pérez Castiel on s’exhibeixen les col·leccions artístiques dels segles XIX i XX.

La visió crítica d’Espanya

La pintura de temàtica social es va desenvolupar notablement a finals del segle XIX com a resultat dels canvis polítics i socials que havien sacsejat Europa durant tota la centúria.

Aquest gènere va assolir l’èxit a Espanya a partir del triomf de Luis Jiménez Aranda a l’Exposició Universal de París del 1889 amb l’obra ‘La sala d’hospital durant la visita del metge’. A València, la figura cabdal de la pintura crítica va ser Antonio Fillol Granell qui, en obres com ‘L’amo’ o ‘Després de la topada’, va representar amb tota cruesa l’endarreriment de les societats rurals i la violència dels conflictes socials.

La mirada crítica sobre Espanya d’alguns pintors va connectar amb els escriptors de la Generació del 98 com a Miguel de Unamuno i Ramón María del Valle Inclán, que no van ocultar la seva simpatia cap a l’obra vigorosa i fosca d’Ignacio Zuloaga o José Gutiérrez Solana i la seva antipatia per la lluminosa pintura mediterrània.

A més, l’oposició entre aquestes dues maneres de mirar el món es va materialitzar el 1900 quan Joaquín Sorolla i Ignacio Zuloaga van competir a l’Exposició Universal de París i va ser el valencià qui va obtenir el Grand Prix. Poc després, a l’Exposició Nacional de Belles Arts de 1904, les obres de José Gutiérrez Solana, Isidre Nonell, Joaquim Mir, Josep Victoriano González, Juli Romero de Torres i Darío de Regoyos van ser relegades a l’anomenada “sala del crim”.

La visió fosca de l’Espanya del 1900 va tenir un clar suport teòric gràcies a la publicació el 1898 d»Espanya Negra’, que va oferir al públic els textos del poeta belga Émile Verhaeren traduïts, comentats i il·lustrats per Darío de Regoyos.

El 1920 José Gutiérrez Solana va publicar el seu també fosc ‘L’Espanya Negra’ i va aprofundir en aquesta percepció d’un país llastat per les tradicions i ancorat al passat. Aquests pintors literats van sancionar l’antagonisme entre les diferents maneres de mirar la realitat social ibèrica que ha esdevingut un lloc comú de la nostra historiografia.

L’avantguarda figurativa a Espanya

Durant les primeres dècades del segle XX, mentre a Europa es desenvolupaven la pintura abstracta i les avantguardes, van conviure a Espanya tendències artístiques molt diverses.

Al costat del realisme mediterrani, el modernisme català o la visió fosca que projectaven sobre la península alguns artistes vinculats amb la Generació del 98, van sorgir pintors d’avantguarda que van voler transitar cap a un art nou.

Aquesta modernitat figurativa, il·luminada a París, va entrar a Espanya pel nord de mans de mestres com Daniel Vázquez Díaz, Julio González o Juan de Echevarría, que es van adherir al postimpressionisme i el fauvisme.

Tot i això, van ser Salvador Dalí, Josep de Togores o, sobretot, María Blanchard, que van redefinir la pintura figurativa després del terratrèmol que havia suposat el cubisme i van projectar noves mirades sobre el món que els envoltava.

L’Art Nou es va gestar com una ruptura amb les tradicions acadèmiques, es va vincular amb la Generació del 27 i els artistes, amb una nova consciència de grup, es van unir en associacions com els Artistes d’Acció o la Societat d’Artistes Ibèrics.

Ángeles Santos, Alfonso Ponce de León, Maruja Mallo, Horaci Ferrer de Morgado, Roberto Fernández Balbuena o Rosario de Velasco van aconseguir que la pintura, més enllà de l’art abstracte, tornés a l’ordre, i van fer dels nous realismes una de les avantguardes més interessants del panorama europeu.

L’esclat de la Guerra Civil el 1936 va suposar una cesura en el desenvolupament de la incipient avantguarda figurativa espanyola i l’escena artística no es recuperaria fins a molts anys després, truncant la carrera de molts grans artistes del segle XX.

Informació i Foto Generalitat Valenciana