El ValenciaCF guanya en la seua visita a l’Alaves

Informació i Foto: http://www.valenciacf.com

És igual el rival, la competició, si falta una peça important com el capità Dani Parejo … la realitat és que aquest València CF no es cansa de guanyar. Afermat a la zona noble de Laliga, la tropa que dirigeix ​​Marcel·lí amb mestria volia sumar tres punts d’una tacada i certificar la seva setena victòria consecutiva (sisena en Laliga) per seguir un inici de rècord. I així va ser. A aquest València CF no hi ha repte ni objectiu que se li resisteixi.

No va ser un partit fàcil, el que reforça l’enorme valor del que està aconseguint el València CF. D’entrada, l’Esportiu Alabès va voler pressionar la sortida de la pilota de l’equip entrenat per Marcelino, van treure les ungles per mossegar, amb perilloses internades amb la signatura de Pedraza. Net, amb el peu, va neutralitzar el enverinat xut del carriler esquerre, abans de detenir en dos temps una falta executada per Munir.

Des de la banda, Marcelino demanava intel·ligència i tranquil·litat en el joc. I els seus desitjos van ser ordres. El València CF va començar a guanyar terreny, a acostar-se a la porteria defensada pel porter Pacheco, a pressionar més amunt. En una acció de pressió iniciada per Montoya, la pilota li va arribar a Andreas, que va donar la passada enrere per al golejador Simone Zaza. Control amb l’esquerra i xut violent amb la dreta per afusellar al porter local i elevar el 0-1 al marcador electrònic. Es posava el partit de cara, però el València CF sabia que patiria. No és fàcil guanyar a Laliga i més encara lluny de Mestalla.

Animats per la parròquia local, el Deportivo Alavés dirigit per De Biasi va sortir a la gespa enfurismat disposat a empatar. Paulista va sortir a l’encreuament per evitar una rematada de Munir en posició avantatjosa, però en el posterior córner, Alexis amb la testa va igualar el marcador. Quina ràbia! Hi havia costat tant posar-se per davant, de veure com el central s’elevava per rematar a l’àrea petita va ser un gerro d’aigua freda. Però calia seguir buscant un triomf que volien els dos equips. Net va tornar a estirar-se per desviar un xut des de la frontal d’un hipermotivat Munir que enverinava. Urgia reaccionar.

Amb els dos equips buscant la victòria, el partit es va estirar. No tenia per què venir-li mal al València CF, hi havia més espais i podria aprofitar-se la velocitat dels jugadors ofensius, com Guedes, a qui li havien de parar amb faltes, no totes castigades davant la seva impotència. Però el que sí va veure l’àrbitre van ser les mans d’Alexis dins l’àrea, quan Rodrigo es disposava a rematar de cap dins l’àrea. Ningú va discutir el penal, que “Rodrigol” va marcar per tornar a posar-se amb avantatge al marcador. ¡Vamossssss! La victòria no es podia escapar.

A partir d’aquí, el València CF es va trobar més còmode. L’1-2 va significar donar un cop damunt la taula, l’equip no va baixar la pressió i va convertir les seves possessions de pilota en interminables. Es tocava i tocava l’esfèrica amb criteri, sense presses d’un costat a un altre. Es volia guardar el botí dels tres punts com fora, com si fos un tresor. Santi Mina va poder estirar l’avantatge, però ja no es va moure el marcador.

noticiesdigitals

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: