El València CF conquista la Copa del Rei i culmina una temporada senzillament fantàstica (1-2)
I això que davant tenia a l’ ‘Rei de Copes’, el FC Barcelona, amb 31 trofeus en la seva vitrina, i que, a més, portava sis finals consecutives d’aquest torneig. Però tot principi té un final que es va encarregar de materialitzar un excepcional València CF de Marcelino García Toral, que, per fi, va trencar també a nivell individual una pèssima ratxa de resultats com a entrenador davant els blaugranes als quals, fins avui, no havia estat capaç de vèncer després de vint enfrontaments.
El València CF va tenir fe des de l’inici que es va plasmar en una acció de pilleria de Rodrigo en el minut 5, que va aprofitar un mal refús de Lenglet i, després de regatejar el porter Cillessen, va veure com Piqué, des de la mateixa línia de gol, va evitar el 0-1. El FC Barcelona tot just inquietava Jaume, dominava la situació, tenia la pilota, però res més. Joc molt horitzontal sense perill. Tot el contrari que els de Marcelino que, quan arribaven a l’àrea blaugrana, ficaven por. Eren verticals. I més quan Gameiro es va inventar un xut impressionant que es va colar a l’esquadra del porter. Era el minut 21 i el deliri es va desfermar a les grades del Villamarín.
Però l’espectacle no havia fet més que començar, ja que el València CF, molt segur enrere, va tornar a ser letal en atac. Una contra ràpida, Carlos Soler li guanya en carrera a Jordi Alba, centra mesurat i Rodrigo, de cap, marca el 0-2, la seva cinquena diana en Copa que va desembocar en un èxtasi màxim dels aficionats que van recordar allò de ‘si es pot , sí que es pot ‘. És clar que sí. Només al final del primer temps Jaume va haver d’intervenir de forma magistral, primer a una rematada de Messi, i segon a un altre de Rakitic. Sensacional el porter d’Almenara, qui transmetia molta tranquil·litat sota pals.
Després del descans Guedes, al minut 48, va fer tremolar els fonaments blaugranes. Llàstima que el seu potent xut sortís lleugerament desviat. Hauria estat el cop de gràcia, encara que en el 55 Messi va llançar al pal i, en el rebuig, Arturo Vidal va rematar molt alt. Una nota negativa dins de l’alegria lògica per la victòria va arribar passada l’hora de joc quan Parejo, el gran capità, va haver de ser substituït per un problema muscular. El seu nom va ser corejat per tots els valencianistes mentre Kondogbia assumia el seu paper en el camp.
L’emoció va augmentar per moments i més quan Messi retallava distàncies al minut 72. Era un partit jugat de poder a poder entre dos equips amb objectius diferents. El València CF, a tota cosa, mantenir la renda i el FC Barcelona aconseguir l’empat. L’afició es va bolcar amb els seus, els va donar les forces d’on ja no n’hi havia. Passaven els minuts i res es movia, només la tensió per la incertesa del resultat. I ja no es va moure. El Benito Villamarín es va fer Mestalla i es va festejar amb magnificència aquest vuitè títol de Copa.
El València CF va aixecar, per fi, al cel de Sevilla un trofeu que torna, de nou, la il·lusió i l’alegria a la ciutat, al Club i, sobretot, als milers i milers de seguidors que portaven més d’una dècada sense celebrar cap títol. Però tot això es va guardar al calaix dels laments i penes i, des d’aquesta nit, es va obrir un de nou, molt més gran, ple de cors blanquinegres, llàgrimes de felicitat i de sentiment d’orgull a un escut. Gràcies equip per fer-nos somiar una altra vegada amb gestes importants. Us ho mereixeu.