El MUA inaugura demà “La Mirada Tangible” d’Adriano Carrillo

Adriano pertany a aquesta generació d’artistes que va irrompre amb força en el panorama alacantí fa més de quatre dècades i que formen part de la nostra història recent, tal com detalla el comissari de la mostra, José Piqueras. El recorregut expositiu està estructurat en diversos apartats que donen compte de l’evolució de la seva obra, des dels murals en terracota (1970) i ​​els seus abstractes relleus de formigó policromat de l’etapa d’el grup Integració (1971), fins a les pintures digitals dels últims anys.

L’escultor va centrar la seva investigació entre 1972 i 1974 en com la forma volumètrica creixia per ocupar l’espai amb fustes acoblades, bronze o alabastre. A principis dels vuitanta es va deixar seduir pel joc rítmic de volums amb figures i “dones de foc”, molt estilitzades i amb un sentit ascensional a manera de flamarades sòlides. A la fi d’aquesta dècada, alguns encàrrecs públics li van apropar a altres materials (acer inoxidable, ferro …) amb els que va poder muntar volums i dibuixar centelleigs lluminosos en l’espai. Adriano va dissenyar diverses d’aquestes escultures mitjançant l’aplicació pionera de mitjans informàtics. A principis dels noranta, l’artista dual es debatia entre pols oposats, absència i presència, caos i ordre.

El 2002, allunyant-se dels materials nobles tradicionals, va començar una nova forma de fer escultura, més lleugera i pictòrica, amb contraplacats i polièster, repintada amb acrílics. Amb aquesta tècnica va plantejar unes figures més populars en què treu el cap l’humor. No obstant això, aquest procés es va truncar per diversos motius -una crisi personal i de salut, així com la seva implicació en la política local com a regidor de Cultura-i les obres van quedar a mitges, encara que va poder acabar-les i exposar-les a partir del 2012. Malauradament, diverses van quedar destruïdes en l’incendi del seu estudi de Mutxamel en 2017. en els últims anys ha generat des de l’ordinador tot tipus d’imatges, espais, artificis, grafismes i textures digitals. Colors, llums i ombres que va exposar en galeries i llocs d’allò més heterodox i que, segons Piqueras, “cada dia llança sense contemplacions a les xarxes com a missatges d’un nàufrag a qui li falta alè però no l’ànim per seguir creant”