El Llevant s’imposa en la seua visita al Deportivo (0 a 1)
Potser el destí li devia una a Coke Andujar en el marc de la competició de lliga. Davant del València va desafiar el cel estrellat de Mestalla per consumar una diana injustament anul·lada. Aquell record perdura, però aquella ferida sembla restituïda en un partit que aventurava emocions capitals davant el gran significat que tancava. La vida en noranta minuts en un escenari en el que semblava una quimera sortir indemne. Ningú era capaç d’interpretar i descodificar el joc del Getafe. Al Coliseum el defensor no va volar. Tampoc li va fer falta. Va aparèixer embolicat pel segon pal per ultratjar la meta de Guaita. El somriure diàfana de Coke Andujar era el somriure d’una esquadra falta d’afecte i de tendresa. La seva relació amb la competició de lliga era inquietant. Els cops en les últimes setmanes sorgien de manera encadenada per llastrar espiritualment i emocionalment a un grup afligit que necessitava un reforç anímic en forma de victòria.
Els últims minuts a davant l’Espanyol ia Àlaba van resultar devastadors. Paco López es va estrenar a la banqueta en l’univers de l’elit amb una victòria superlativa. El Llevant es va despullar al Coliseum d’un cicle funest. I entreveu el futur des de la il·lusió i des de l’esperança. Els triomfs solen mutar dinàmiques i solen consolidar pensaments, generant noves perspectives. La diana de Coke va premiar un bloc que va saber patir sobre el verd, però que mai va alçar la bandera blanca, ni va arribar a defallir. En aquesta fase del duel semblava domesticar al seu adversari. El Llevant va ser determinant en aquest moment en què arriba l’hora de la veritat i es guanyen els partits. Ho va fer des del convenciment. I també des del atreviment i el domini de la pilota.
L’entitat d’Orriols va acceptar el vertigen com una manera d’afrontar i d’entendre la naturalesa del duel al Coliseum Alfonso Pérez. Si hi havia algun misteri en els minuts previs, el naixement de la confrontació va esborrar qualsevol indici de dubte. Els primers minuts van servir per testificar aquesta idea. El grup va donar diversos passos sobre si per tancar el front amb la finalitat d’albirar voltants defensades per Guaita. Hi havia moviment en les rodalies de la meta azulona, però replicava el Getafe amb bales de foc cada vegada que aconseguia creuar la medul·lar per encarar la porteria d’Oier. Potser s’esperés un Getafe insistent i demolidor en un intent per dominar fins a reduir a la mínima expressió el camp i al seu rival. El que es va trobar el Llevant va ser un Getafe amb una marxa endimoniada. La velocitat en el grup de Bordalás va ser una màxima per bombardejar el perímetre defensiu granota.
El Getafe trepitjava amb força on es condimenta i presagia el gol. A l’vertigen que plantejava la proposta defensada pel col·lectiu llevantinista, sempre amb tirada a assaltar els dominis on residia Guaita, caldria unir el suspens i la incertesa, principalment cada vegada que la pilota rondava l’espai d’Oier. La societat que conformen Àngel i Molina va confirmar el temor generat. Són els epítomes del gol i els abanderats del joc ofensiu proposat per l’escaire del Sud de Madrid. Tenen experiència i química. Àngel sembla haver aconseguit en terres madrilenyes la pau espiritual que qualsevol atacant necessita per explotar. El adverteixen els seus números. El porter basc va arrufar les celles en diverses ocasions. La seva mirada, de vegades, indestructible anunciava els vaivens d’un partit disputat a cor obert. Molina va xocar amb el pal seva porteria en una colada de Àngel. El Getafe anunciava tempesta en cada aproximació, però la tempesta no va acabar d’esclatar. La trobada era d’anada i tornada. Contestava Morales i Ivi.
La ruleta russa aplicada a la disciplina del futbol. La ment de Ivi desconeix la por. Hi ha follet a les seves botes i gosadia en la seva mirada. La seva capacitat per inventar sembla il·limitada. El Llevant seguia viu, malgrat les reiterades ràtzies d’Ángel i les envestides de Amath. Paco López, fidel al seu llibre d’estil, va saltar al Coliseum amb dos atacants. El Comandant i Roger van ser els escollits per a l’estrena de l’entrenador en l’univers de la Primera Divisió. El tècnic de Silla va preferir el joc més àgil i vertical de Morales com a acompanyant del Pistoler. En la línia de mitjans Campanya i Lerma s’encarregaven de compassar la força amb la plasticitat. Eren els elegits per moure el cotarro. La versió blaugrana es va caracteritzar pel seu atreviment. Una dada; en mitja hora havia tret quatre córners. I mai va deixar de mirar cap a la zona protegida per Guaita. El Llevant es va aferrar a la vida en aquesta cruel batalla per sobreviure. Ho va fer en el segon acte després de superar una crisi després d’una acció protagonitzada per Ángel que va acabar amb una detonació de Molina que va rematar l’atacant canari per sobre del larguera després del rebuig del cancebero d’Irun. Va ser el final del Getafe i el principi del Llevant.
Informació i Foto: http://www.levanteud.com