Desenvolupen un nou sistema més eficaç, ràpid i econòmic per a la descontaminació d’aigües residuals
Un equip de l’Institut ISIRYM de la Universitat Politècnica de València (UPV), l’Institut de Tecnologia Química (ITQ, UPV-CSIC), l’Institut de Plaguicides i Aigües de la Universitat Jaume I de Castelló (UJI) i la Universitat d’Antioquia ha desenvolupat un nou sistema més eficaç, ràpid i econòmic per a la descontaminació d’aigües residuals. Basat en l’ús combinat de zeolites i ozó, el seu ús facilitaria la reutilització d’aigües per a agricultura.
«La reutilització d’aigües és una política que es vol aplicar a mitjà i llarg termini dins de la UE per solucionar part del problema d’escassetat d’aquest recurs. Les fonts de contaminació difusa, escolaments, sistemes de captació sense depurar o depurades, generin problemes de contaminants d’interès emergents, com són els fàrmacs que, si bé tenen una concentració molt petita, tenen una elevada activitat metabòlica», explica Javier Navarro, investigador de l’Institut Universitari de Seguretat Industrial, Radiofísica i Mediambiental (ISIRYM) de la Universitat Politècnica de València.
Així, l’eliminació de residus de fàrmacs i d’altres fitosanitaris de les aigües tractades per mètodes convencionals, per exemple, a estacions depuradores municipals, «és un pas necessari per reduir la presència d’aquests microcontaminants a les aigües residuals i que puguin ser reutilitzades amb total seguretat per a les persones i el medi ambient», assenyala Elena Pitarch, investigadora de l’Institut Universitari de Plaguicides i Aigües de l’UJI.
En un estudi recent, publicat a la revista Science of the Total Environment, l’equip d’investigadors ha demostrat que la utilització de zeolits comercials, compostos econòmics i de molt baix impacte ambiental, en combinació amb l’ozó permet eliminar compostos farmacèutics presents a aigües residuals. I ho fa a més de forma més ràpida i eficaç.
«Aquest sistema combina tecnologies ja existents als processos de tractament d’aigües, però fa ús de catalitzadors que accelerin i millorin el tractament. Amb el nostre mètode és possible eliminar el 90% dels fàrmacs presents en uns 10 minuts. En absència de la zeolita com a catalitzador, aquest temps s’incrementa fins a 25 minuts, la qual cosa demostra que l’ozonització catalítica és una alternativa que milloraria el rendiment econòmic de l’ozonització», assenyala Antonio Chica, de l’Institut de Tecnologia Química, centre mixt de la UPV i el CSIC.
Escalable a plantes depuradores
Els assajos es van realitzar en aigües reals, el que garanteix l’aplicabilitat de la metodologia en situació d’operació real. A més, la tecnologia existent és escalable, amb la qual cosa és possible aplicar-la en estacions depuradores actuals, facilitant així el tractament d’elevats cabals d’aigua i la reutilització posterior.
«La utilització de zeolites al costat del procés d’ozonització suposa tenir un sistema eficient d’oxidació (eliminació) de microcontaminants escalable a plantes depuradores actuals i la utilització d’una tecnologia que no suposa un risc ambiental posterior. L’ozó es descompon en oxigen i altres compostos com a aigua oxigenada mentre que les zeolites són substàncies inorgàniques que ja es troben a la naturalesa i no generin altres substàncies tòxiques o perilloses. A més, el catalitzador, la zeolita, és econòmic i relativament fàcil de modificar per a aplicacions més específiques», va concloure Ricardo Torres Palma del Grup de Recerca en Remediació Ambiental i Biocatàlisi de la Universitat d’Antioquia.
Article:
Application de catalytic ozonation using I zeolite in l’eliminació de pharmaceuticals in effluents from municipal wastewater treatment plants Article
Maria A. Prada-Vásquez, Claudia Simarro Gimeno, Isabel Vidal-Barreiro, Santiago A. Cardona-Gallo, Maria Elena Pitarch Arquimbau, Fèlix Javier Hernández Hernández, Ricard A. Torres-Palma, Antonio Chica, J. Navarro-Laboulais.
SCIENCE OF THE TOTAL ENVIRONMENT ; Vol. 925 pp. 1-13. (2024). ISSN: 0048-9697
Foto: L’equip de l’UJI que participa al projecte. Elena Pitarch, Claudia Simarro i Félix Hernández. Autor: Àlex Pérez.
Informació i Foto: UJI