Crónica de la derrota del ValenciaCF al Wanda Metropolitano davant el Atletico de Madrid

El València CF no va merèixer caure derrotat en el Wanda Metropolità davant l’Atlètic de Madrid per 3-2, en un partit en què els de Mestalla van jugar de tu a tu davant un rival que simplement va aprofitar la seva gran enganxada en atac i que, amb molt poc, es va emportar una ajustada victòria. Els blanquinegres van donar la cara en tot moment, van oferir una molt bona imatge, però es van veure superats per l’efectivitat blanca i vermella. Una llàstima.

A l’última baixa per lesió de Cheryshev es va unir la del sancionat Rodrigo després de la injusta expulsió a Sevilla davant el Betis. Sense comptar les de Piccini i Kondogbia, tots ells peces importants en l’esquema de Marcelino, qui molt aviat va veure com l’Atlètic colpejava primer amb el gol de Morata al minut 8 i, per tant, tocava canviar de plans.

El València CF va reaccionar aviat i Guedes va ficar la por al cos després d’un mal refús de Oblak amb un xut que va pegar a Juanfran i se’n va anar alt per poc. Al minut 12 un clar agafada de Godin a Diakhaby no va ser considerat com a pena màxima pel col·legiat, qui ni tan sols va esperar la decisió del VAR o mirar les imatges a la televisió de l’estadi. Increïble. I les faltes d’un i altre costat no tenien el mateix càstig.

Amb el gol a favor els de Simeone es troben molt còmodes. Si abans no arriscaven, ara amb avantatge menys. Deixen jugar i s’ajunten enrere sense cap rubor. Mentre el València CF va tornar a demostrar la seva personalitat amb accions ofensiva de qualitat i perill. El millor estava per arribar en una jugada combinativa iniciada per una passada de 30 metres de Coquelin, tocat per Carlos Soler a Santi Mina, que li dóna una gran assistència a Gameiro, qui va tenir la sang freda d’aguantar a Savic i Juanfran i afusellar amb un potent xut al meta atlètic. No ho va celebrar davant la seva ex afició, però la seva alegria anava per dins, com la de la resta dels seus companys. Cinquè tant del francès, que no marcava des del 3 de març davant l’Athletic.

L’empat va venir molt bé als de Mestalla que es van llançar a per la victòria en els compassos finals de la primera meitat, en què va arribar amb molt desvergonyiment a l’àrea local. Parejo va empalmar amb força una pilota, però a les mans de Oblak. El València CF va acabar sent superior a l’Atlètic i donant la sensació que podia assaltar el Wanda Metroplitano, en què només s’ha endut els tres punts el Reial Madrid a la vigesimosegunda jornada de Laliga. Per què no?

No obstant això, l’inici de la segona meitat va ser, una altra vegada, molt negatiu amb el 2-1 en una rematada de cap de Griezmann en el segon pal. La bona imatge blanquinegra es va trencar en una acció aïllada de l’Atlètic que s’aprofita de la seva descomunal potencial ofensiu. Per aquest motiu, tocava tornar al coratge, la força i l’ambició. Així, Carlos Soler, al minut 58, va colpejar fora al primer avís valencianista.

Guedes, que estava sent un malson per als locals, va ser substituït per Rubén Sobrino al caient de l’hora de joc. El portuguès va marxar ranquejant a la banqueta i Marcelino va apostar pel davanter de Daimiel. Només hi havia un objectiu, marcar. I poc després Oblak va estar providencial amb una mà espectacular a xut de Carlos Soler. S’acostava el València CF a l’empat.

Al minut 75 va arribar una d’aquestes valents arrencades dels de Marcelino que van sempre a per tot tallada per Saul, amb la mà, que va impedir el gol de Rubén Sobrino. L’àrbitre, aquesta vegada, sí que va anar a veure aquesta clara acció a l’àrea i aquest cop sí que va decidir la pena màxima. Amb la personalitat de sempre Parejo, que havia fallat els dos penals anteriors, va anar a per la pilota i va connectar un xut impressionant, al qual res va poder fer Oblak. El capità li va pegar amb l’ànima i el València CF establia el 2-2 al marcador.

Lamentablement, la sort de l’Atlètic va aparèixer de nou amb un xut des de fora de Correa que es va colar en el marc de Net. Sense fer res feia el tercer de la nit. Era el 3-2 i amb deu minuts encara per davant. El València CF va seguir lluitant i lluitant i Gayà, al minut 88, va llançar alt per poc en un llançament de falta directa. Va tancar als locals en la seva parcel·la. Rubén Sobrino, de cap, es va acostar al just empat. Mereixia un millor resultat per l’enorme personalitat demostrada en el Wanda Metropolità, però no va poder ser. Una autèntica pena.

 

 

Informació i Foto: ValenciaCF

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

A %d blogueros les gusta esto: