Apareix una vila romana sota una torre islàmica excavada a la platja de Guardamar de Segura, dins el projecte de la Universitat d’Alacant i l’Ajuntament de Guardamar
La història dels antics pobladors de les terres de la platja del Moncayo, a l’alacantina costa de Guardamar de Segura, comença a dibuixar-se de la mà d’l’equip d’arqueòlegs que ve excavant des 2018. A tan sols cent metres de la mar, ja uns tres quilòmetres de sud de casc de l’actual població, el passat comença a escriure línies noves amb la troballa d’un assentament arqueològic conformat per dos jaciments amb clara relació: d’una banda, el Moncayo, assentament com a tal, d’àmplia seqüència d’ocupació entre els segles II i XI d. C .; i, d’altra banda, la Torre de l’Descarregador, estructura exempta dels segles X-XI, distant tot just 135 metres de l’assentament i la funció va poder ser doble: d’emmagatzematge i vigilància.
Però a més, les excavacions de 2020 han escrit un nou paràgraf: l’aparició d’una vila romana sota una torre islàmica.
L’excavació arqueològica al Moncayo-Torre de l’Descarregador forma part d’una iniciativa de col·laboració entre l’Ajuntament de Guardamar, l’Institut de Recerca en Arqueologia i Patrimoni Històric de la Universitat d’Alacant (INAPH), juntament amb la Generalitat Valenciana i el Servei Provincial de Costes.
El projecte té com a objectiu la investigació científica (arqueològica i constructiva), la consolidació, la millora de l’entorn ambiental i la musealització de les restes arqueològiques que conformen el conjunt i que van ser documentats, de forma parcial, pel Museu Arqueològic de Guardamar (MAG ) el 1998 i 2004.
Els treballs arqueològics i de consolidació arquitectònica estan dirigits per un equip compost per Antonio García Menárguez, antic director de l’MAG; Sonia Gutiérrez Lloret, catedràtica d’arqueologia de la UA; Víctor Cañavate Castejón, arqueòleg municipal d’Elx; i José Gambín Llorenç, arquitecte i enginyer d’edificació de l’Ajuntament de Guardamar. Compta, a més, amb la col·laboració de la restauradora Begoña Movellán; els investigadors predoctorals, Raquel Bujalante i José María Moreno, i el suport del Museu Arqueològic de Guardamar.
El jaciment abasta una vasta extensió de restes disperses pel conjunt dunar litoral, amb una àmplia seqüència d’ocupació que es remunta a època romana i arriba l’època islàmica. S’han localitzat a l’almenys dos nuclis del que va haver de ser un conjunt més extens, distant entre si uns tres-cents metres: el Moncayo pròpiament dit (BRL), on s’han documentat dues fases d’ocupació d’un assentament romà amb dos moments constructius diferents ( segles i-IV i V-VI); i una petita mesquita superposada, semblant a les trobades al ribat califal de Guardamar; i el BIC de la Torre de l’descarregador en el qual es va documentar part d’una sòlida estructura de tàpia.
En 2018 es va actuar en l’àrea de l’Moncayo per documentar la planta completa de l’oratori, restaurar, consolidar i barrar les estructures, posant en valor el conjunt restaurant. Al novembre de 2019 es van iniciar els treballs en el BIC de la Torre de l’Descarregador en col·laboració amb la Conselleria. La primera fase va consistir en l’excavació completa de l’interior de la torre i el seu accés, per tal de documentar la seqüència i escometre la restauració del seu cantó més deteriorada. Detalla Sonia Gutiérrez que «el descobriment de noves estructures durant la tanca va fer necessària una segona actuació a l’entorn i els nivells infrapuestos, que va haver d’ajornar per la situació d’emergència sanitària i les condicions ambientals fins a la tardor de 2020».
Aquests nous treballs, a més de documentar la planta completa de l’estructura medieval i confirmar la seva cronologia (finals de segle X-mitjan el XI), han permès documentar en extensió una fase romana infrapuesta, semblant a la ja documentada sota la mesquita del Moncayo . Aquesta fase correspon a un edifici residencial romà, possiblement part d’una vila rústica, els fonaments configuren una planta complexa i axial, formada per una sèrie d’estades quadrangulars alineades al llarg d’un ampli corredor davant de la mar, rematat per dos grans estades absidadas . La catedràtica de la UA explica com «aquestes habitacions de capçalera corba són característiques de les viles de segle IV, destinant-se a acollir funcions representatives i socials com el triclinium o sala per als banquets, i el tablinum, o despatx de l’propietari, o en ocasions la balnea, és a dir, edificis de banys, encara que en aquest cas no hi ha indicis d’aquest ús «.
Informació i Foto: Universitat Alacant