83 anys d’un partit de ressonàncies bíbliques; Llevant i Sabadell competeixen per la Final de Copa
Aquell diumenge 16 de juny de 1935 el Llevant F.C. va saltar al feu del Camí Fondo del Grau lluint un jersei vermell que trencava radicalment amb la gamma cromàtica que identificava els seus moviments. Els forts murs del Camp de la Creu van cruixir. Un soroll ensordidor va marcar l’aparició dels equipiers marins sobre la pastura i la seva instal·lació definitiva sobre l’orografia del terreny de joc. La llançada resposta de la graderia potser estava plenament justificada. Els herois retornaven a casa després d’aniquilar l’F.C. Barcelona en el tercer partit de l’eliminatòria dels quarts de final de Copa que es va disputar a Saragossa (3-0). La memòria era molt recent. Potser massa recent. L’esquadra llevantina va seguir amb fidelitat el protocol establert amb la finalitat de no coincidir amb els colors originaris del C. E. Sabadell F.C
En aquells temps de convulsió política i social, en el context de la II República, la condició de local provocava una variació en l’equipació escollida sempre que hi hagués coincidència entre els adversaris. I l’entitat vallesana alternava el blanc i el blau a la samarreta original. No eren ratlles verticals com esdevenia en la camisola que feia reconeixible al Llevant. El bloc català apostava per una elàstica arlequinada que conferia singularitat i distinció. És un senyal d’identitat que mantenen, malgrat que el relat situa l’acció a la franja intermèdia de la dècada dels anys trenta. Es compleixen vuitanta-tres anys d’una confrontació que va néixer des de la mística i des del llinatge per tot allò que accentuava. No calia esmicolar l’embolcall en excés per escodrinyar l’atractiu d’un duel immens que va germinar des de la il·lusió i també des de la fantasia.
Així que era un enfrontament de ressonàncies bíbliques. I el primer assalt va tenir com a escenari el feu de la Creu, propietat del Llevant des de l’alba dels anys vint. L’exercici esportiu va estar replet d’emocions per a l’entitat marina. La temporada va brollar amb un duel de signe fratricida davant el Gimnàstic per un lloc en el Campionat Súper-Regional. Era setembre de 1934. L’enfrontament va torbar als mitjans de comunicació locals. La premsa especialitzada ha considerat una vil afront que València únicament tingués un representant garantit. Calia dilucidar qui acompanyaria al València com a comissionat del futbol valencià en un xoc a cara o creu. Només podia quedar un. Va ser el Llevant.
Potser trencant els pronòstics establerts, el team marí es va erigir en el egregi protagonista de la competició. Va ascendir al pòdium per alçar-se campió. I aquest estat d’excitació patent es va traslladar a la Copa a una primavera màgica. Com vencedor del Campionat Súper-Regional no va aparèixer pel format coper fins a la ronda dels vuitens de final. El calendari va propiciar un derbi apassionant davant el València que va resoldre el bloc blanc i blau amb rotunditat. El finalista de la campanya anterior va caure davant l’encís de l’equip grauero. No va trigar a treure el F.C. Barcelona. La sèrie que va marcar l’evolució dels quarts de final va estar caracteritzada per la paritat en Les Corts (2-2) i en el Camp de la Creu (1-1).
El Llevant es va exhibir al round de desempat a Saragossa (3-0). Va ser una actuació portentosa i enfurismada davant un gegant que li treia cinc caps. Esperit de rebel·lió i coratge. Va ser una actuació “científica” com recorden les cròniques. No obstant això, no hi va haver misericòrdia per part de les hosts marines. La victòria de Torrero va ser sublim. El duel davant el Sabadell mesurava estats anímics que no eren antagònics. “On són els grans?”, S’ha preguntat uns dies abans de la cita en els Poblats Marítims El Mundo Deportivo després de la caiguda a l’abisme del F.C Barcelona. El Sabadell es va presentar en les Semifinals després ajusticiar el Betis. I no era un oponent menor. El Campió de Lliga de l’exercici 1934-1935 va purgar penes davant la institució catalana.
Osasuna i Sevilla dirimien les seves diferències per l’altra part del quadre. Potser fossin les Semifinals més democràtiques de la història. No hi havia rastre de la noblesa del futbol espanyol. El blasó i el pedigrí no va ser un component decisiu per projectar-se amb fermesa per la competició. Únicament el Sevilla lustraba seu currículum a l’espai de la Primera Divisió. La resta dels presents combatien en un esglaó inferior. L’eliminatòria davant el Barcelona va propiciar un esforç homèric per part dels jugadors del Llevant. El xoc de desempat en terres aragoneses es va disputar a la tarda de dimarts 11 de juny. A l’ardor en el verd calia afegir un viatge devastador per les tenebroses carreteres espanyoles dels anys trenta. I les proves de gratitud per part de l’afició valenciana es van multiplicar després erosionar el F.C. Barcelona
Informació i Foto: http://www.levanteud.com