Víctor Gutiérrez, en la taula sobre esport LGTBI+ celebrada ahir en Lambda: «Jo vaig comprar –i ara em penedisc– el discurs de “a mi l'Orgull no em representa”»

Lambda, col·lectiu LGTB+ per la diversitat sexual, de
gènere i familiar, dins de les activitats de l’Orgull 2023, va celebrar ahir una taula
redona sobre “Esport LGTBI+” en la qual van participar Víctor Gutiérrez, waterpolista i
secretari de polítiques LGTBI del PSOE; Patricia Campos, comentarista esportiva; i Txus
Blasco, una de les sòcies fundadores del Club Esportiu LGTBI Dracs València.
Durant el col·loqui es va tractar de fer una radiografia àmplia de la situació de les
persones del col·lectiu LGTBI+ en l'esport, tant des de la visió d'un esportista d'elit com
des de la realitat de persones del col·lectiu que dia a dia en edat escolar o dins d'un
club viuen el que és practicar un esport sense ser visibles o sent-ho obertament.
Aquest últim és el cas de Txus Blasco, persona no binària i esportista de Triatló en un
club esportiu inclusiu i divers que aposta per la visibilitat per a acabar amb el
masclisme en tots els àmbits de la societat. Explicava que en els vestuaris «sempre hi
ha problemes, sempre hi ha algú que t'insulta amb una “Vigila que venen els
marietes”».
Afegia que tal vegada això no era comparable amb «un estadi sencer que t'insulta però
el masclisme i l'LGTBI-fòbia existeixen, siga de manera individualitzada o com una
massa». Apuntava en el mateix moment Víctor Gutiérrez que a ell li sembla pitjor
«dues persones que se t'acosten en un vestuari i t'insulten que un estadi cridant
marieta perquè vull creure que 40.000 persones en un estadi no són homòfobes sinó
que es deixen arrossegar per l'efecte contagi».
Patricia també sap bé del que parlen els seus companys de tertúlia. En el seu llibre
Tierra, mar y aire reflecteix la seua experiència d'haver aconseguit ser la primera dona

pilot en la història de l'Armada espanyola d'Espanya i haver de renunciar a aqueix
somni per incompatibilitat amb els seus valors i amb la seua condició de dona lesbiana.
Lamentava ahir haver de passar-se «tota la vida lluitant pel que volia: no podia tocar la
trompeta perquè era una xica, no podia jugar al futbol, no podia ser pilot…». Però va
superar tots els obstacles que li van posar davant i hui celebra que hi haja «gent com
Víctor que vaja a escoles i instituts perquè xiquets i xiquetes diverses senten que tenen
referents positius a qui semblar-se».
Referents positius que ni Patricia, ni Txus ni Víctor van tindre i que permeten que el
futur canvie. «Jo no vaig saber que era lesbiana fins que vaig arribar a la universitat a
València. Ara jo crec que el 90 o 95% de dones LTB en l'esport són visibles», comptava
Patricia. Va quedar en l'aire el dubte llançat per Víctor de si aqueix percentatge
corresponia només als esports considerats tradicionalment masculins com el futbol o
el rugbi o era el mateix també en natació sincronitzada, per exemple.
A més, es van tractar altres temes com la classificació pels genitals externs en lloc de
per criteris objectius com en la boxa, els estereotips de gènere, el binarisme forçat en
l'esport i com les dones sempre el tenen més difícil: «Hem de demostrar constantment
que les dones podem fer el que volem», deia Patricia.

Presentació de «Balón amarillo, bandera arcoíris»
Com que participava en la taula redona esportiva de les activitats de l'Orgull LGTBI+,
Víctor Gutiérrez va presentar a València el seu llibre Balón amarillo, bandera arcoíris. A
partir de la seua història personal, destapa la situació de les persones LGTBI+ en els
esports d'elit.
Va contar la seua història, com es va posar una careta per a ocultar qui era i com als 17
anys va sentir que «no podia permetre que ni una sola persona em coneguera, i li ho
vaig explicar al meu millor amic amb por per com reaccionaria». Aqueixa sensació de
soledat, explica, és intergeneracional i comú a la majoria de persones LGTBI+.
Per això, quan va ser conscient de la importància de visibilitzar la diversitat sexual, va
fer el pas de visibilitzar-se públicament. Durant molt de temps «Jo vaig comprar –i ara
em penedisc– el discurs de “a mi l'Orgull no em representa”», i un amic més major li va
fer veure els privilegis de què gaudia perquè altres generacions havien lluitat abans.
«Això em va fer reaccionar i vaig decidir eixir de l'armari públicament i convertir-me en
el referent positiu que jo no vaig tindre», va concloure.

Informació i Foto: Comunicació Lambda