Torna al passat llevantinista de Morales
No. Robert Zemeckis no amenaça amb treure la pols un guidon oblidat en les profunditats de les golfes per afegir un nou lliurament a la saga de Retorn al Futur amb Morales com a principal protagonista. No. La proposta plantejada tampoc part d’una fantasia irrealitzable que canviï el format de les hores del rellotge que marca l’esdevenir del pas del temps. Si. Hi ha un viatge en el temps, però no neix des de la utopia o potser hagi de contestar afirmativament a aquesta última premissa, si es decideix mirar enrere a la recerca del passat de Morales com a futbolista allunyat dels focus que avui el situen en l’epicentre de l’acció en la majestuosa i brillant Primera Divisió. El present del Comandant, allotjat a l’interior del rectangle de joc, irradia una imatge que li retorna en direcció cap a un passat llunyà quan intentava descodificar els misteris que envolten al futbol. No es tracta de fer un joc de prestidigitació amb les paraules accentuant el temps present i el temps més remot. El relat del partit davant del Real Betis de Morales el porta de tornada al passat quan defensava les elàstiques del Fuenlabrada o del Parlament en l’ecosistema de la Tercera Divisió madrilenya.
Juan Luis Mora ho recorda amb claredat. L’arquer del acens a l’elit amb Manuel Preciado a la banqueta, des de l’estiu de 2010 a la secretaria tècnica del club d’Orriols, no va trigar a detectar les virtuts d’un espigat atacant que es batia contra defensors que li treien deu cossos. Tot roman en la seva memòria perfectament ordenat. I aquest record el va compartir amb la massa social granota a la revista oficial LUD 1909 del passat mes de maig. “Em va cridar l’atenció la vistositat que tenia sobre el camp. Demanava la pilota amb insistència, Driblava als defensors, arrencava amb velocitat i arribava fins a la línia de fons per centrar “. Juan Luis Mora es va submergir en el camp del Fuenlabrada amb el nom d’un defensor subratllat en vermell en la seva agenda, però va marxar de la instal·lació enamorat per l’ascendent d’un atacant que s’expressava des de la irreverència quan s’ajustava la pilota a les seves botes.
“No era un futbolista egoista. Això també em va cridar l’atenció. Entrava des de la banda esquerra o partia cap a l’àrea des de la mitjapunta. Tenia una gambada molt potent i molta velocitat. A més, tenia un bon control de pilota. Era més un assistent “, afegeix en l’informe efectuat. Potser hi hagi una idea que cali partint del catàleg de virtuts accentuat per l’ex porter; hi ha jugadors que no varien la seva concepció de la disciplina per més recorrin els diferents afluents del futbol professional. Potser és el cas. No hi ha una renúncia a un credo que singularitza els passos de Morales a l’interior de la pastura. Aquell davanter, acostumat a manifestar des del vèrtex de l’atac a les files del Fuenlabrada, va mutar en un interior que va fer de la banda esquerra del filial una autopista per la qual manifestar-se. “Era un jugador interessant per al primer equip”. L’ull clínic de Mora no va fallar. En l’estiu de 2013 va realitzar una primera incursió en el bloc que competia en la màxima categoria que es va tancar amb una productiva cessió a l’Eibar. En Ipurua va explotar en l’àmbit de la divisió de Plata per capitalitzar un ascens quimèric.
Un any més tard va tornar per quedar-se amb Mendilibar a la banqueta. En el Llevant s’ha mogut amb desimboltura pel costat esquerre de l’atac. Potser sigui el seu espai natural, encara que Lucas Alcaraz va retardar la seva posició per anclarle al lateral d’una rereguarda integrada per quatre defensors. No obstant això, tot va canviar amb l’adveniment de Paco López al vestuari d’Orriols. Potser els caràcters del Comandant conjuguen amb la filosofia que impregna el futbol del tècnic valencià. Paco reclama velocitat, diligència, verticalitat i atreviment als seus atacants. És una norma que fa reconeixible als seus equips. El tècnic és un defensor d’aquesta proposta. Aquests supòsits semblen convergir amb els principis que identifiquen Morales. El Comandant va donar dos passos al capdavant, en el capítol definitiu del curs passat, per compartir funcions en l’eix de l’atac amb Roger o Boateng. El seu expedient anotador va cotitzar a l’alça en aquest cicle. Cinc gols entre la jornada trenta-la trenta-vuit. Davant el Real Betis va mantenir la inèrcia. No sembla un salt al buit. És més aviat un retorn al passat.
Un any més tard va tornar per quedar-se amb Mendilibar a la banqueta. En el Llevant s’ha mogut amb desimboltura pel costat esquerre de l’atac. Potser sigui el seu espai natural, encara que Lucas Alcaraz va retardar la seva posició per anclarle al lateral d’una rereguarda integrada per quatre defensors. No obstant això, tot va canviar amb l’adveniment de Paco López al vestuari d’Orriols. Potser els caràcters del Comandant conjuguen amb la filosofia que impregna el futbol del tècnic valencià. Paco reclama velocitat, diligència, verticalitat i atreviment als seus atacants. És una norma que fa reconeixible als seus equips. El tècnic és un defensor d’aquesta proposta. Aquests supòsits semblen convergir amb els principis que identifiquen Morales. El Comandant va donar dos passos al capdavant, en el capítol definitiu del curs passat, per compartir funcions en l’eix de l’atac amb Roger o Boateng. El seu expedient anotador va cotitzar a l’alça en aquest cicle. Cinc gols entre la jornada trenta-la trenta-vuit. Davant el Real Betis va mantenir la inèrcia. No sembla un salt al buit. És més aviat un retorn al passat.
Informació i Foto: LevanteUD