Tal dia com hui de l’any 1949 el Valencia CF es va proclamar campió de copa
La seva vaselina, un toc subtil per batre Lezama, està a l’altura dels gols més destacats en 101 anys per plasticitat i per a rerefons. Tota la plantilla sabia que aquest seria l’últim partit d’un dels icones de la Davantera Elèctrica, el València CF anava a perdre a un dels ídols de l’afició i un dels puntals de la prodigiosa dècada dels quaranta, però, com anunciar als seus companys hores abans de la final, anava a esprémer-per fer a el València CF campió. A Món, com va expressar en una entrevista al diari Levante-EMV, fins i tot li va arribar a dir: «L’prometo. Pots estar segur que vaig a fer un gran partit. I vaig a marcar un gol. I si ells marquen un altre, jo tornaré a marcar. Vull acomiadar-me de tots donant-li a l’València CF un títol de Copa «.
Epi va complir la seva paraula a el capità en el seu últim servei abans de marxar a la Reial Societat i el València CF va mantenir el seu avantatge en els moments més difícils de la trobada gràcies a una acció en què Silvestre Igoa, providencial, va salvar el gol de l’empat amb un cop de cap. Després de nou temporades i gairebé 300 partits en els quals va marcar 115 gols, Epi marxava en gran, però, aquella exhibició no va ser consol per a l’afició i amb prou feines va pal·liar el dolor de la seva sortida. Amb ell marxava un dels grans icones de la dècada més gloriosa de l’Club, un jugador a què van fitxar Luis Casanova, Cubells i Luis Colina i que va representar aquella artèria de jugadors bascos que va defensar amb honor l’escut de la ratapinyada. L’alineació, formada per Eizaguirre, Díaz, Món, Seguí, Pasieguito, Puchades, Asensi, Álvaro, Monzó, Epi, Igoa i Pérez, va passar a la història a l’conquerir la segona Copa de la història de l’Club a 1949.