Tal dia com avui … el Valencia CF conquista la seva segona Copa de Fires consecutiva i la Copa de 1999

Tal dia com avui … el 26 de juny és una d’aquelles dates marcades en lletres d’or i brillants en la centenària història de l’València CF, ja que aquell dia, el 1963, es proclamava brillant campió de la Copa de Fires per segona temporada consecutiva , i aquest mateix dia, el 1999, conqueria la seva sisena Copa a l’imposar-se a l’Atlètic de Madrid a l’estadi de La Cartoixa de Sevilla per un espectacular 3-0.

De la primera cita de 1963 el València CF derrotava 2-0 a el Dinamo de Zagreb en el partit de tornada. Més de 50.000 espectadors omplien Mestalla i van gaudir de la impressionant gesta del seu equip en aquesta important competició europea, en la qual portava dos títols en dues participacions. Mañó i Héctor Núñez van embogir una grada que va veure com els seus jugadors tornaven a imposar-se als balcànics, després del 1-2 de l’anada, en què els blanquinegres van remuntar el gol inicial local gràcies a l’encert de Urtiaga i Waldo.

Abans d’aixecar el trofeu de campió de la Copa de Fires 1962-63, el València CF entrenat per Alejandro Scopelli havia eliminat a tres conjunts escocesos i un italià. El primer a caure va ser el Celtic de Glasgow; en vuitens amb molta dificultat va deixar fora a l’Dunfermline AFC en el tercer xoc de desempat disputat a Lisboa gràcies a un solitari gol de Manolo Mestre i en quarts es va desfer de l’Hibernian d’Edimburg gràcies a un demolidor 5-0 en l’anada. En semifinals va eliminar a l’AS Roma després d’imposar 3-0 a Mestalla amb gols de Chicao, Guillot i Héctor Núñez i perdre per la mínima a l’Estadi Olímpic de la capital transalpina per 1-0.

Ja només quedava per batre a la gran final a l’Dinamo de Zagreb, campió de la Copa de Iugoslàvia i que havia deixat a la cuneta el Royale Union Saint-Gilloise (Bèlgica), Bayern de Munic i Ferencvaros (Hongria). En Zagreb l’inici va ser complicat, ja que el partit va començar amb gol local de Zambata i amb molta pressió des de la grada i sobre la gespa. Tot va canviar després del descans i, passada l’hora de joc, un cop de sabata de Waldo es va colar com un obús en el marc balcànic. I poc després Urtiaga feia el segon i definitiu gol que deixava ja molt encarrilada l’eliminatòria per a la tornada una setmana després a València.

Tot quedava a expenses del que succeís a Mestalla el 26 de juny de 1963. L’ambient era senzillament espectacular, ja que no cabia una ànima a l’estadi. El València CF buscava el seu segon títol europeu consecutiu davant el Dinamo de Zagreb, que va aguantar les escomeses blanquinegras fins que va sorgir la figura de Daniel Mañó, que va marcar un d’aquells gols que sempre es recordarà en la història valencianista. La sentència va arribar després amb el segon gol d’Héctor Núñez, després d’assistència de Waldo, que catapultava als de Scopelli al capdamunt d’aquesta segona competició continental. Aquesta alineació campiona estava formada per Ricardo Zamora, Vicente Piquer, Joan Carles Quincoces, Chicao Dos Santos, Paquito García, José Sastre, Daniel Mañó, José Sánchez Lage, Waldo Machado, Enrique Ribelles i Héctor Núñez. Dos de dos. El València CF era sinònim de campió de la Copa de Fires.
I de l’èxit a Europa a Espanya … 33 anys després

De la segona cita el 1999, el València CF va trencar una ratxa de dues dècades sense títols després de l’última alegria de la Copa de 1979. Amb Sevilla de perfecte protagonista, aquell ‘equipàs’ que entrenava Claudio Ranieri va fer miques a un bon Atlètic de Madrid , que es va veure superat des del xiulet inicial per l’allau de joc i futbol dels de Mestalla. Claudio López, per partida doble, i Gaizka Mendieta, amb un dels gols més bonics que es recordin d’aquesta competició copera, ‘van picar’ a un rival que només va poder veure passar un tren a tota velocitat que va aconseguir alçar el trofeu a l’estadi de la Cartoixa.

I va ser una Copa d’el Rei llaurada a cop d’autoritat per part de club de Mestalla, que va tenir un torneig de l’K.O. carregat de grans rivals en cada emparellament. Primer, va eliminar a el Llevant UD en el derbi de vuitens de final, després a l’FC Barcelona en uns emocionants quarts, després a el Reial Madrid en semifinals amb un aclaparador i espectacular 6-0 en l’anada a Mestalla i, finalment, a l’Atlètic de Madrid a la gran final. Mas difícil, sens dubte, impossible.

Els més de 30.000 valencianistes desplaçats a la capital sevillana van gaudir a l’màxim d’una brillant final que sempre va tenir guanyada per l’enorme superioritat dels seus jugadors sobre els matalassers. Poques vegades una final de Copa va estar tan poc igualada per l’enorme diferència de potencial d’aquell València CF, que no va deixar a l’Atlètic trobar-se a gust en cap moment sobre la gespa. Així, cada vegada que arriba el 26 de juny el valencianisme desplega un ampli somriure i aflora en ell un enorme orgull per aquest doblet de Copes.

Informació i Foto: Valencia CF

noticiesdigitals

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: