Tal dia com avui el 2001 … el Valencia CF va jugar la seva segona final de la Champions

Mai s’ha estat tan a prop d’aconseguir el ceptre continental, va ser un desenllaç terrible, però amb el pas el temps ha cobrat un gran valor el que s’ha aconseguit per aquell equip a què només els penals van privar de ser campions d’Europa

Tal dia com avui el 2001, el Valencia CF va disputar la seva segona final de la Champions League, a l’edició següent de perdre davant el Reial Madrid a París (3-0). En aquesta ocasió el somni anava a perseguir-se a l’estadi de San Siro de Milà, davant d’un Bayern de Munic que dos anys abans va viure un desenllaç cruel davant el Manchester United i que el 2001 el va viure el València CF a l’caure derrotat en els penals després finalitzar el temps reglamentari amb empat a un. Mai ha estat el València CF tan a prop de proclamar-se campió d’Europa.

“Donaria la vida i la del més enllà per guanyar aquesta final. Hem corregit tots els errors que vam cometre l’any passat abans de el partit contra el Reial Madrid. Per al València CF i per a mi és un orgull i un privilegi arribar a la segona final seguida. Pitjor seria haver de veure el partit per televisió “. Aquestes reflexions realitzades en la prèvia de la final pel tècnic blanc-, Héctor Cúper, transmetien desig i alhora convicció d’anar amb la lliçó apresa després de la garrotada de la final de la Champions de París de l’any anterior (Reial Madrid 3 – VCF 0 ).

No seria gens fàcil. El Bayern de Munic seria un rival dur, a les seves vitrines ja tenia tres títols de la Copa d’Europa (1974, 1975 i 1976) i des de llavors havia perdut tres finals, especialment dolorosa la del 1999 al Camp Nou davant el Manchester United, quan van deixar escapar el títol amb dos gols en el temps de descompte. El València CF arribava amb la lliçó apresa, recolzats a la grada per més de 23.000 valencianistes, i fins i tot va sentir el suport públic de Pelé: “El València CF és millor equip i juga més a el futbol. No m’agrada el Bayern del meu amic Beckenbauer, és massa defensiu “.

I va arribar l’hora de la veritat. Millor no podia començar a escriure aquesta història, amb Mendieta avançant a el València CF amb un gol de penal als dos minuts de joc. La bogeria es va apoderar de la marea taronja a la grada, que quatre minuts després va tornar a saltar d’alegria quan va veure Cañizares repel·lir un penal llançat per Mehmet Scholl. “Sí, sí, sí, la Copa ja està ací!”, S’escoltava. A la mitja part s’arribava amb avantatge, moment en què Cúper va donar entrada a Albelda reemplaçant a Pablo Aimar. Hitzfeld també va moure peces: va entrar Jancker per Sagnol.

Semblava que anava a ser el gran dia. Però la balança es va equilibrar en el minut 50, quan Effenberg va marcar un penal comès per Carboni. El Bayern es va créixer i va tancar a l’València CF, però sense ocasions molt clares, com si la va tenir Zahovic en el minut 84 de partit, que no va saber concretar després d’un centre de Carew des de la banda dreta en què Kahn va aprofitar per blocar la pilota després d’un mal control de l’eslovè. Ningú va ser capaç de moure el 1-1 al marcador, tampoc després dels 30 minuts de la pròrroga, així que el títol de la Champions anava a decidir-se en els penals.

Va començar llançant el Bayern, però Paulo Sergio va disparar fora. Mendieta va replicar amb gol, que també van aconseguir a continuació Salihamidzic, Carew i Zickler. Li va arribar el torn a Zahovic, tret que va parar Kahn, com va fer Cañizares a continuació amb Andersson. Carboni podia donar-li de nou avantatge a l’València CF, però va fallar, arribant el torn sense error per Effenberg i Baraja. Es va arribar a la mort sobtada, on no van perdonar Lizarazu, Kily González i Linke … Era el torn de Pellegrino. El desenllaç ja la coneixen. El ‘Flaco’ va colpejar amb l’esquerra i va repel·lir Kahn. El València CF vivia el final més cruel possible, va ser una derrota terrible. Mai havia estat tan a prop d’aconseguir el ceptre europeu com aquella nit de el 23 de maig del 2001.

Hi ha imatges que van a perdurar al llarg de la història. Doldre moltíssim en aquest instant, però és cert que, amb el pas el temps, han anat guanyant valor per el realment assolit per aquest equip. Moments inesborrables, com les llàgrimes de Cañizares mentre es treia de el coll la medalla de subcampió que van donar la volta a el món o la desolació de l’ ‘Flaco’ Pellegrino després de fallar el seu penal. Anys després, l’argentí va reconèixer que recorda aquell moment “amb molta satisfacció tot i la dificultat d’haver errat un penal en una final de Champions. Arribem molt lluny a la Champions, la qual cosa és difícil “.

 

 

 

 

Informació i Foto: Valencia CF

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: