Tal dia com avui del 2002: remuntada èpica davant el RCD Espanyol a Mestalla que valia mig títol de Laliga
Aquell dissabte 27 abril 2002 gairebé tot el valencianisme va acabar entre llàgrimes. A Mestalla i a casa seva. Llàgrimes d’alegria de veure tan a prop un títol de Lliga tres dècades després. Llàgrimes de sofriment i d’emoció continguda després d’una nova remuntada davant el RCD Espanyol que, com la de la primera volta a Montjuïc, forma part de la història de club. I llàgrimes també de l’renascut Rubén Baraja que va ser clau en aquest tram final de temporada després de cinc mesos de lesió i va marcar en aquest partit els dos gols que li van donar la victòria a l’València CF en un Mestalla que va acabar borratxo d’alegria.
Arribava el València CF líder a aquesta jornada 36. Només un punt per davant de Reial Madrid de Figo, Zidane i companyia, amb qui el València CF caminava bregant colze a colze tota la segona volta de campionat. Hi havia certa por, cert vertigen a no poder aguantar l’envit en aquesta recta final de campionat i quedar-se a les portes de l’títol, com els passa a aquells bons tennistes que no saben tancar els partits tenint diversos ‘match ball’ a favor.
La por va augmentar poc abans de complir la mitja hora de joc. En poc més d’un minut Tamudo marcava de penal per al RCD Espanyol i Carboni era expulsat amb vermella directa en l’acció següent per un cop de colze a De Lucas. El València CF amb 10 i perdent. Els nervis es van apoderar d’un Mestalla que mirava de reüll com el Reial Madrid en aquest moment anava empatant a Anoeta i es posava per davant en la classificació. A la segona part esperava l’èpica ….
I va arribar de la mà d’un equip solidari, compacte i amb fe cega en la seva forma de jugar i en el seu entrenador Rafa Benítez. I va arribar sobretot de la mà de Rubén Baraja i el Kily González. L’argentí, tot cor, va revolucionar el partit des de la banqueta i va posar dos centres rasos perquè el Pipo marqués primer amb l’esquerra al cor de l’àrea i el segon amb la dreta, marca de la casa, des de la frontal. Amb el primer Mestalla va entrar en efervescència. Amb el segon, ja prop de el minut 80, Mestalla directament embogir perquè a més la remuntada arribava a el temps que els gols a Anoeta queien en contra de el Reial Madrid.
Després d’aquella victòria a Mestalla el València CF li treia 4 punts a Reial Madrid a falta de 6 per disputar. Encara no estava aconseguit matemàticament, però aquell 27 de abril de 2002 el València CF i el valencianisme es van saber campions de Lliga. Només quedava la festa definitiva d’una setmana després a La Rosaleda …
Informació i Foto: Valencia CF