Sandro Abbio repassa la seua etapa a Valencia Basket en ‘ADN Taronja’

En el cinqué episodi de ‘ADN Taronja’, repassem el pas pel nostre Club d’un clàssic del bàsquet europeu de finals de segle XX i començaments del XXI, que va arribar a València de manera quasi imprevista i que va deixar un gran record en els aficionats en les seues dues temporades i mitja malgrat no tindre sort amb els problemes físics. L’italià Alessandro Abbio va aterrar a València a l’abril de 2002 amb dues Eurolligues baix el braç amb la Virtus de Bolonya i va ser una peça clau en la consecució del primer títol europeu (la ULEB Cup 2002-03) i en l’estrena en l’Eurolliga en els 63 partits que va jugar com taronja. Víctor Luengo, company seu durant tot el seu periple taronja, té una interessant conversa amb ell.

 

Com revela el propi Abbio, eixe viatge des de Bolonya a València en la recta final de la temporada 2001-02 “va ser una cosa imprevista. Van passar uns problemes en la temporada que ningú, i jo tampoc, pensava en el principi. Era el capità de l’equip, la temporada anterior havíem fet el Gran Slam. No m’imaginava que poguera passar una cosa així, però després de 3 o 4 mesos de problemes, decidim tallar la situació. Havia tingut ja contacte amb Luis Casimiro i els directius d’eixe moment. Vosaltres teníeu un problema de lesió de Dante Calàbria, les dues coses es van sumar i al final vaig tindre l’oportunitat de vindre a València i passar un període molt bo. Tinc boníssims records d’este període”.

 

Encara que el seu pas per Valencia Basket va tindre la incidència de dues lesions, una en el tendó d’Aquil·les i una altra en el muscle, Abbio té clar que “amb el que em vull quedar del meu temps a València és amb totes les persones que em vaig trobar en este període i que em van ajudar a entrar i a integrar-me. Em vaig trobar fenomenal perquè hi havia gent molt bona. No recorde haver tingut grans problemes per a integrar-me en l’equip i jugar junts. I aconseguim arribar a la final de la acb, guanyar la ULEB Cup, entrar en l’Eurolliga. Passant pels entrenadors Luis Casimiro i Paco Olmos, tota la gent que anava a la Fonteta. Va ser un període que es va quedar en el meu record”.

 

Quan Luengo li recorda la intensitat dels entrenaments i com es defensaven a mort l’u a l’altre en el treball diari per a després anar-se a sopar junts, Abbio sentència: “Així és com havia de ser, un entrenament vertader, competitiu, és el que es vorà en la pista quan t’enfrontaràs contra tots els millors equips d’este període. T’acostuma a la guerra. A vegades s’anava un poc de les mans, però els records són bonics i ens va servir per a alguna cosa”.

 

L’exterior italià recalca que “va ser increïble tornar a jugar l’Eurolliga amb Valencia Basket. Recorde el partit davant la Benetton. Juguem molt bé i guanyem de molt” i que en el seu pas per València ja detectava “un club que tenia moltes ganes d’arribar al bàsquet top, va arribar a l’any següent i va ser un fitxatge important per a nosaltres. Ens va donar la seua qualitat com a persona i com a jugador i la seua experiència. I vist que es va quedar allí, crec que per a ell va ser un encert important”.

 

Una de les jugades més recordades de Abbio amb la camiseta taronja és un triple llunyà davant Unicaja, que va llançar perquè pensava que s’acabava el quart i la resta és història: “Després de temps mort hi havia la condició que quedava poc. Vaig agafar la pilota i vaig tirar des del nostre tir lliure. La pilota va entrar però vaig demanar perdó. Els marcadors no es veuen bé des de la pista, cal mirar els que hi ha al costat en el camp. Ja em va passar una cosa semblant en el meu primer any en Torino, jugant en Livorno, que vaig tirar abans d’hora. Pensava que quedaven 3 o 4 segons i en realitat quedaven 40. Però allí no la vaig ficar i a València sí”.

 

Luengo i Abbio recorden també el primer pas de l’italià per la Fonteta, en una eliminatòria de quarts de final de la Saporta Cup 1999-00 en la qual el quadre valencià va estar a punt de recuperar-li a la Virtus els 24 punts de desavantatge que es van portar del PalaMalaguti: “Aquell any arribem a la final de la Saporta i la vam perdre. Record que és València hem “bisqueado” molt, com es diu en italià. Recorde la gran confusió que feia l’afició, moltíssima gent. I quan després em van cridar per a vore si era possible el fitxatge amb València, em vaig recordar i vaig pensar que segur que és un lloc en el qual hi ha possibilitat de jugar bé i arribar a resultats. Hi ha un club important i molta gent apassionada pel bàsquet. Això em va ajudar per a triar fitxar per València”.

 

Mirant al present del qual fora el seu Club, Abbio assenyala que “en els últims deu anys, Valencia Basket ha aconseguit grans resultats a nivell nacional però també a nivell d’Europa. S’ha aconseguit el que el president i tots els que estaven per allí volien que passara. Són èxits importantíssims i ara el bàsquet a Espanya s’identifica no sols amb el Real Madrid, amb Barcelona o amb Vitòria, l’identificaràs també amb València perquè va arribar al top. Per a mi és molt important perquè he tirat una mà per a millorar-ho tot i arribar a dalt”.

 

I com a colofó, una picada d’ullet per a les instal·lacions de planter que actualment utilitza el primer equip masculí per a entrenar amb total seguretat: “Quan escolte a les persones que treballen en el bàsquet italià és un punt de diferenciació. Es parla molt de L’Alqueria, que és un projecte molt gran construït en poquíssim temps amb moltíssima qualitat. Per al planter, per tot el que hi ha en el sistema de bàsquet del Valencia Basket. Hi ha entrenadors que parlen d’això i que em diuen, tu has jugat a València, què em pots comptar d’això. Us veig als veterans jugant en les pistes de Víctor Luengo o Nacho Rodilla. Són coses que es queden en la memòria i són importants”.

 

 

 

 

Informació i Foto: Valencia Basket

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: