Programació Fundació Caixa Castelló
Amb motiu de l’exposició ‘Post Lux Tenebras’, de l’artista Alejandro Ocaña, la Fundació Caixa Castelló presenta tres peces breus de dansa, coordinades per Toni Aparisi, tres històries de superació personal a la Sala Sant Miquel de Castelló, abordant temàtiques com la drogoaddicció o els trastorns alimentaris a través del llenguatge universal de la dansa contemporània.
«Bad Dog, No Biscuit» de Boris Oriola Pérez, és un viatge emocional que desentranya la complexitat de l’addicció a través de la dansa i el teatre físic. La peça, guanyadora del Certamen Coreogràfic ‘Mad Jam 2023’, utilitza la figura surrealista d’un plàtan com a metàfora de la lluita interna i la cerca d’autenticitat. L’obra se submergeix a la dansa contemporània, fusionant tècniques i estils del popping, amb tècniques de sòl i de dansa contemporània, i elements teatrals per guiar la transformació del protagonista.
Amb una banda sonora que transita des de l’experimentació musical fins a l’humor i l’emotivitat de les veus d’éssers estimats, la peça convida a reflexionar sobre la complexitat emocional i psicològica d’aquest desafiament universal, trencant barreres i facilitant l’obertura de diàlegs sobre l’addicció i l’autenticitat, esdevenint una experiència artística que transcendeix els límits de la dansa convencional.
Boris Oriola Pérez, coreògraf i ballarí de dansa contemporània i urbana amb més de deu anys d’experiència. Professor de dansa urbana i contemporània en institucions com Dance Center València i Escola Municipal de Dansa de Castelldefels, entre d’altres.
Imatge que conté persona, exterior, home, aturat Descripció generada automàticament
Rafael Arribas Hernández comença el seu recorregut al món de la dansa als vuit anys, al Conservatori de València, on es graduarà en l’especialitat de dansa clàssica. Posteriorment estudia amb Eva Bertomeu a la formació FIC (EBC Dansa). Finalment acaba la seva etapa estudiantil al centre coreogràfic de Tolosa a La Place de la Danse – CDCN Tolosa Occitanie, on cursa el programa “Extensions”. A nivell professional ha ballat sota la direcció de Rafael Perets, Toni Aparisi i Nancy Naous. El 2017 va crear la seva primera peça curta (Ceiba) al costat de Saúl García Orrit.
Imatge que conté home, aire, dona, saltar Descripció generada automàticament
“Tot allò que no hi ha”, de Verónica Morles és una reflexió sobre els pensaments que assolen l’intèrpret. Un vent que l’agita per dins, de vegades huracanat, d’altres gairebé imperceptible; un vaivé que no acaba, que només li passa a ell, en un espai personal al qual no permet entrar ningú i que li planteja el dubte d’estar fent el que és adequat.
Verónica Morles va començar la seva formació professional en dansa el 2015 al Conservatori Professional de Dansa de València en l’especialitat de Dansa Contemporània, del qual es gradua el 2022. El maig del 2022 va participar al Certamen de Dansa contemporània CDC5, com a artista CDC6 interpretant només “Sensacions” com a introducció per al tema del següent any del certamen. El 2022-23 forma part de la Formació Intensiu de dansa Contemporània, FIC, d’Eva Bertomeu. On va tenir l’oportunitat de crear “ANN”, peça que ha estat seleccionada al Festival Alacant Desperta ia Art Battalion Festival a Madrid. Actualment està formant-se al programa de Creators de la Faktoria Choreographic Center. A més, està treballant en el nou projecte de Cristina Gomez “Nana”.
A la seva peça treballa sobre l’anorèxia, un trastorn psicològic molt greu que afecta milers de persones a tot el món, sobretot dones i nenes. La recuperació d’aquest trastorn és un procés molt llarg i dur que lamentablement la majoria de vegades comporta recaigudes.
Les persones que el pateixen estan obsessivament preocupades pel seu pes, amb el qual mai no arriben a estar satisfetes, ja que pateixen una dismòrfia corporal molt greu que els fa veure’s i sentir-se de manera diferent de la realitat. Això fa que no puguin portar una vida normal ja que contínuament es veuen aclaparades pels seus pensaments d’insatisfacció cap al propi cos. La peça busca donar visibilitat a aquest problema i aconseguir que els espectadors empatitzin amb els qui el pateixen.
Informació i Foto: Fundació Caixa Castelló