L’IVCR+i presenta la restauració del Crist de la Vida de Crevillent, única imatge coneguda a la Comunitat Valenciana realitzada amb canya de blat de moro

L’Institut Valencià de Conservació, Restauració i Investigació (IVCR+i), organisme dependent de la Conselleria d’Educació, Cultura, Universitats i Ocupació, ha presentat a Crevillent la restauració de la imatge del Crist de la Vida de la Parròquia de Nostra Senyora de Betlem, única imatge coneguda a tota la Comunitat Valenciana realitzada amb canya de blat de moro.

L’acte de presentació s’ha dut a terme a la pròpia parròquia i ha comptat amb la presència de la secretària autonòmica de Cultura, Pilar Tébar; el Bisbe de la Diòcesi Oriola Alacant, José Ignacio Munilla; l’alcaldessa de Crevillent, Lourdes Aznar Miralles i el rector de la Mare de Déu de Betlem, Joaquín Carlos.

Pilar Tébar ha destacat la “rellevància singular d’aquesta peça única, una joia del patrimoni cultural de tots els valencians, realitzada amb una tècnica poc habitual en aquesta zona geogràfica, que era pràcticament desconeguda fins ara i que ara, gràcies a la intervenció del IVCR+i s’ha aconseguit recuperar”.

L’escultura és una peça de mida natural que data de finals del segle XVI o principis del XVII. És d’origen novohispà, procedent de Nova Espanya, actual zona del sud de Mèxic (Michoacán i la Ciutat de Mèxic).

A més de la peculiaritat d’estar feta de canya de blat de moro, una altra singularitat d’aquesta peça és que compta a les extremitats amb unes ungles d’origen humà que van pertànyer a algú que va viure entre 1436-1473, segons les proves de Carboni 14 i, per tant , a una persona anterior a l’arribada de Colom a Amèrica el 1492.

Se sap, així mateix, que les ungles degueren pertànyer a una persona vegetariana o que, almenys, basava la majoria de la seva dieta en aliments de tipus vegetal, segons les anàlisis de Carboni 14, que permeten acotar aquests aspectes.

“Es tracta de dues peculiaritats que han sorprès els experts durant el llarg i complex procés de restauració realitzat per l’IVCR+i, que ha permès tornar aquesta imatge en condicions òptimes a la seva parròquia, on tots els ciutadans de Crevillent podran gaudir-ne i rendir-lo culte”, ha afegit Tébar.

Així mateix, la secretària autonòmica ha destacat que, amb aquest treball, l’IVCR+i es consolida “com a referent internacional en recerca sobre materials i en un centre avantguardista sobre els estudis d’escultura lleugera”.

Ús de la canya de blat de moro

La canya de blat de moro és un material que va tenir un ús inusual a Europa, però no així a la zona novohispana, on els indígenes es van dedicar a la confecció d’imatges religioses cristianes amb els materials amb què feien els seus ídols.

La principal zona productora d’aquest tipus d’escultures és la regió mexicana de Michoacán i ciutat de Mèxic, on els indis purépecha, anomenats tarascos pels espanyols, es van especialitzar en la realització d’escultures.

Els evangelitzadors espanyols, en arribar a aquestes terres, van encarregar amb aquesta tècnica i material la construcció d’imatges processionals de poc pes, com és el cas d’aquest Crist, de només sis quilos, que van servir per a la propagació de la nova religió entre els nadius.

La majoria d’aquestes imatges es conserven a Hispanoamèrica, encara que a Espanya hi ha nombroses escultures d’aquesta tipologia importades per indians acabalats. No obstant això, a la zona del Mediterrani són escasses, cosa que confereix un valor notable al Crist de la Vida de la Parròquia de La nostra Senyora de Betlem de Crevillent.

Treballs de restauració

La imatge va arribar a la parròquia per suplir la carència del Crist de la Victòria de l’escultor Joan Flotats perduda després de la contesa del 1936. Tot i això, l’encàrrec d’una nova imatge del Crist de la Victòria a l’escultor Carles Flotats i Galtés, per part de la família Magro Espinosa, va motivar que la imatge novohispana passés a un segon pla i es retirés del culte.

Els treballs dels tècnics de l’IVCR+i van començar amb un estudi analític previ mitjançant diferents tècniques (tomografia computeritzada, radiografies, anàlisi de pigments, fotografies mitjançant florescència visible induïda per llum ultraviolada, cromatografia de gasos, espectometria d’infrarojos, escanejat 3D). Tot això va permetre conèixer els materials de la seva estructura interna i els diferents estrats de la composició.

Després d’aquests treballs previs, el procés de restauració es va iniciar amb la protecció de les zones danyades amb risc de pèrdua de policromia i consolidació. Posteriorment, i amb els resultats dels estudis analítics, es van eliminar fins a un total de deu capes d’estrats pictòrics afegits fins arribar a la policromia original, efectuant-se de forma mecànica i química. També es van retirar reforços de roba i estucs de cera pertanyents a diferents intervencions anteriors.

Després es van col·locar els dits originals que es trobaven fracturats, i es va dur a terme la reconstrucció de les pèrdues de suport utilitzant el material més afí a l’original, en aquest cas canya comuna
(‘arundo donax’).

Això es va aconseguir gràcies a un procés de recerca sobre els materials a utilitzar per part dels tècnics de l’IVCR+i per aconseguir un material compatible i durador amb l’original.

Finalment, es van estucar totes les llacunes i es van reintegrar cromàticament de manera discernible respecte de la policromia original i es va aplicar una capa de protecció amb filtre ultraviolat per afavorir-ne la conservació.

Informació i Foto: Generalitat Valenciana