L’art alacantí és des de 1950 més modern però menys alacantí, conclou el sociòleg Roche en el llibre coeditat per la Universitat d’Alacant i Alfons el Magnànim
Dues parts componen el volum de 366 pàgines i fotografies en color: «Temps d’Art», distribuït per temàtiques com a dona, figuració, abstracció, fotografia, escultura, Grup d’Elx i Alcoiart; i la segona part amb «Els artistes en el seu temps». Aquest segon bloc es divideix en l’apartat dedicat als artistes «clàssics», amb capítols específics per a Emilio Varela, Gastón Castelló, Arcadi Blasco, Juana Francès i Eusebi Sempere; i el que fa als «consolidats», on s’aprofundeix en les figures de Polín Laporta, Xavier Soler, Eduardo Lastres, Antoni Miró, Vicente Rodes, Dionisio Gázquez, Pepe Gimeno, Pepe Calvo, Daniel Escolano, Jesús Zuazo, Cristina de Middel i Daniel García Andújar.
Tots aquests artistes i tendències han estat analitzats pels més de vint acadèmics o crítics d’art següents: Romà de la Calle, Isabel Tejeda, Tatiana Hidalgo, Fernando Castro Flórez, Lorenzo Hernández Guardiola, José Luis Ferris, José Piqueras Moreno, Natalia Molins, Rosa Mª. Castells, Enric Mira, Bernabé Gómez Moreno, Pilar Escanero, Miguel Cereceda, Josep Sou, Leopoldo La Rossa de Prat, Mª José Gadea Capó, Antoni Gràcia, Pascual Patuel, Lourdes Navarro Ferrón i el mateix Roche.
Paradoxes de l’art contemporani local
A partir de les reflexions dels autors participants pot afirmar que el desenvolupament de la pràctica artística a Alacant des de 1950 fins avui ha estat determinada, en línies generals, per dos grans processos de transformació estètica, profundament imbricada amb els canvis socials i culturals. D’una banda, ens trobem amb la dialèctica modernització-tradició i, de l’altra, clarament interrelacionada amb l’anterior, amb la de localització-globalització. En conseqüència, s’han produït en l’art contemporani local dos grans paradoxes: que és més modern, però menys alacantí; i que està menys refugiat i concentrat en el seu interior i més obert als mitjans de comunicació de masses i als corrents i fluxos globals. I en això passa el mateix que amb la híbrida identitat contemporània, transformada més que en alguna cosa donat per endavant en un projecte en marxa, en una tasca, i en un collage de fragments construïts i pegats més o menys atzarosament dia a dia.
Aquest resultat és fructífer, ja que impulsa els artistes a seguir mantenint actives les seves energies, a seguir lluitant i a buscar noves experiències; però esdevé, a s vegada, en una metàfora d’un art contemporani tan a la deriva com la pròpia societat líquida que el genera.
Juan A. Roche Presó és professor titular de Sociologia de la Cultura i de les Arts a la Universitat d’Alacant. Entre les seves últimes publicacions destaquen, com a autor, entre la muntanya de Apolo i la vinya de Dionís. Natura, déus i societat en l’arquitectura teatral de la Grècia Antiga, coeditat per editorial Anthropos i la UA en 2017, i La societat evanescent, editat per l’editorial Anthropos en 2009: Com a editor, Espais i temps incerts de la cultura, publicat per Anthropos en 2007; La Sociologia com una de les Belles Arts. La influència de l’art i de la literatura en el pensament sociològic, de l’any 2012; i Transitions. The Fragility of Democracy, Logos Verlag Berlin, de 2016.
Roche és autor de nombrosos articles en revistes especialitzades nacionals, europees, llatinoamericanes i nord-americanes i coordinador de números monogràfics d’Espanya, Argentina, Brasil i Colòmbia. Ha estat coordinador de recerca de l’àrea de Cultura i Arts de l’Associació Europea de Sociologia (ESA) i vicepresident de l’Associació Espanyola de Sociologia de la Cultura i de les Arts (AESCA). Actualment és codirector de la col·lecció de Ciències Socials, Globalitzacions, de l’editorial Anthropos (Barcelona).