La UA dedica una jornada homenatge a l’escriptora catalana Mercè Rodoreda, autora de la Plaça del Diamant
Considera l’escriptora de llengua catalana contemporània més influent, tal com ho testifiquen les referències d’altres autors a la seva obra i la seva repercussió internacional, amb traduccions de més de trenta llengües, Mercè Rodoreda Gurguí (Barcelona 10 d’octubre de 1908 – Girona, 13 d’abril de 1983) va rebre, entre altres guardons, el premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 1980. Membre de la generació literària forjada en l’exili republicà, a la qual també van pertànyer Carles Riba, Joan Oliver o el narrador Pere Calders, el seu novel·lística es considera una de les més destacades de la postguerra en l’àmbit de la seva llengua. De formació autodidacta (només va rebre educació escolar entre els set i els deu anys), va arribar a la literatura a través de la poesia popular i publicar aviat pel seu compte la novel·la Sóc una dona honrada? (1932). Va ingressar a l’periodisme polític en defensa dels seus ideals catalanistes, en Clarisme (1933-1934). Aquest mateix any, la publicació de les novel·les De què hom no olla Fugir i Un dia a la vida d’1 home li obririen les portes a la publicació de contes a les pàgines de La Publicitat. La següent novel·la, Crim (1936), tanca un conjunt novel·lesc de què l’autora posteriorment renegaría.Durante la Guerra Civil espanyola va treballar en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya ia la Institució de les letres Catalans. El 1938, en plena guerra, va publicar Aloma, novel·la psicològica en la qual la protagonista, Aloma, encara adolescent, es lliura a una relació amorosa amb un home madur. Aloma apunta ja algunes constants de la seva producció: atenció preferent a el món femení i inclinació cap a una novel·la psicològica amb tons poètics i simbòlics. A l’acabament de la guerra es va exiliar, i la primera llarga etapa, a París i Bordeus, va suposar una llarga interrupció de la seva obra, però també la maduració i l’apilament d’experiències i lectures que, a la llarga, beneficiarien a la seva narrativa. Després de la col·lecció de relats breus Vint-i-1 contes (1958), i aprofitant un període de relativa estabilitat a Ginebra, on va treballar com a traductora en diferents organismes internacionals a partir de 1954, va escriure la novel·la que li proporcionaria major celebritat: La plaça de l’Diamant (1962). Va ser una constant en la seva obra l’elecció com a protagonistes de personatges femenins que encarnen diferents moments i fases de la vida de la dona: en El carrer de les Camèlies (1966) qui explica la seva vida és Cecília, una marginada forçada a prostituir-se. La seva vida serà reconstruïda a través de petites confessions, de detalls tènues i dispersos. El context històric es fa menys explícit a partir de la novel·la Jardí vora la mar (1967), on el narrador és un jardiner que explica la seva particular punt de vista sobre una tragèdia amorosa, ia La meua Cristina i altres contes (1967), a partir de la qual el narrador omniscient es compatibilitza amb l’ús de la perspectiva interna a través de l’soliloqui i de l’estil indirecte lliure. Aquestes dues últimes obres obren una nova etapa, dominada pel desencís i la solitud premonitòria de la mort, a la qual se sumarà Mirall trencat (1974), amb la vida i la desintegració de tot un univers familiar com temes.
El 1973 va tornar del seu exili i es va instal·lar primer a Barcelona i després al poble de Romanyà de la Selva, prop de Girona. Les seves últimes obres van ser Semblava de seda i altres contes (1978), Viatges i flors (1980) i les novel·les Quanta, quanta guerra! (1980) i La mort i la primavera (1986), publicada pòstumament. Va escriure també diverses peces teatrals: El parc de les magnòlies, El torrent de les flors i El maniquí. Pòstumament va sortir a la llum una bona part de la seva producció poètica sota el títol Agonia de llum. Poesia secreta de Mercè Rodoreda (2002). Entre els nombrosos guardons que va rebre cal esmentar el Sant Jordi (1966), el Premi de la Crítica (1967), el Ramon Llull (1969) i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1980).