El 40è aniversari de la banda belga Front 242, formació imprescindible per comprendre l’evolució de la música electrònica europea des dels anys vuitanta del segle passat fins a l’actualitat, reunirà a València alguns dels protagonistes d’aquell moviment musical, estètic i social que popularment es coneix com La Ruta.
La Sala Repvblicca de Mislata acollirà una llarga nit consagrada als sons industrials i foscos que arrencarà amb l’actuació dels valencians Interfront i, després del concert de Front 242, finalitzarà amb sessions de música de ball a càrrec de dos dels discs més punters del so de València de la dècada dels vuitanta: Fran Lenaers i Kike Jaén.
Front 242 estan considerats els pares de l’Electronic Body Music (EBM) europea, un gènere sorgit a Alemanya i Bèlgica a principis dels vuitanta de la fusió de la música industrial, l’electro minimal i el postpunk. Es caracteritza per combinar ritmes constants, línies de baix repetitives i veus dures i exhortatives que sovint venien acompanyades d’una estètica militar i referències sonores i visuals a fàbriques i infraestructures industrials. Els antecedents més clars de l’EBM estan en bandes seminals de l’electrònica alemanya com Kraftwerk, a la qual sumen l’energia i la foscor del post-punk i el synthpunk.
La història de Front 242 comença a Brussel·les el 1981, quan Patrick Codenys i Dirk Bergen van gravar un single titulat “Principles” al segell New Dance Records. Un any després es va unir Daniel B. Prothese i el vocalista Jean-Luc de Meyer. El quartet va debutar el 1982 amb el single “U-Men” i l’àlbum Geography. Posteriorment, la banda va incorporar a un baterista i va transitar cap a sons més agressius fins a assolir la seva màxima esplendor el 1988 amb Front by Front, àlbum que conté himnes com “Headhunter” i “Never Stop!” i “Welcome to Paradise”, que els van guanyar fama a nivell mundial i els van assegurar el seu lloc els anals de la història de la música electrònica.
A la dècada dels noranta, Front 242 experimenten amb la seva pròpia fórmula, incorporant nous vocalistes, guitarres i bateries per potenciar els directes, així com un nou productor Andy Wallace (Nirvana, Sonic Youth). Després d’un parèntesi de quatre anys (1993-1997), els quatre membres originals de la banda es reuneixen el 1997 i juntament amb el baterista alemany Tim Kroker comencen a tocar en viu novament.
El 2003 publiquen l’EP Still & Raw i l’Àlbum Pulse, en què el grup torna al seu so original, fent ús de màquines analògiques Front 242 actualment continua tocant a tot el món amb el mateix nivell d’intensitat, aclamats per multituds de fidels seguidors d´aquesta singular banda, que podrem gaudir a València amb una formació de luxe: Patrick Codenys, Jean Luc De Meyer, Richard 23 i Tim Kroker.
Interfront
Influït per referents de l’electrònica com Kraftwerk o Front 242, així com pels corrents d’avantguarda electrònica europea dels anys noranta (EBM, eynth pop, new beat, trànsit alemany), el col·lectiu valencià Megabeat (rebatejat posteriorment com a Interfront) va ser una peça clau en el desenvolupament de la música electrònica a Espanya. Julio Nexus, Fran Lenaers i Gani Manero van fundar el 1989 aquest projecte musical, que va aconseguir el seu clímax a principis dels noranta, sent considerats com els pares del “So València”, antecedent del bakalao.
Tot i la seva curta trajectòria, van arribar a llançar més de trenta discos al mercat a través del seu propi segell (Megabeat Records), i van vendre milers de còpies de maxi singles que ja són un clàssic de les pistes de ball a Espanya, com “ No pot ser (és impossible)” o “Strange”.
Després de gairebé una dècada de silenci, Julio Nexus reprèn la trajectòria del col·lectiu, però sota el nom d’Interfront, i ja sense Lenaers ni Manero. Li companya a l’aventura l’Álex Marco, a qui substitueix Albert Pavía a partir del 2012. En aquesta nova etapa s’han publicat dos treballs inèdits –Interfront 4 i 5- i cançons noves com “Accelerating”, que es converteixen immediatament en nous clàssics .
Informació i Foto: Marta Moreira