La Filmoteca presenta un cicle sobre Kinuyo Tanaka

La Filmoteca programa de l’11 de novembre al 9 de desembre, en col·laboració amb la Japan Foundation, cinc títols dirigits per Kinuyo Tanaka, una de les actrius més cèlebres del cinema japonés, protagonista de grans pel·lícules de Mizoguchi, Ozu i Naruse, entre altres.

La seua faceta de directora és molt poc coneguda, encara que les sis pel·lícules que va filmar la situen a l’altura dels grans cineastes nipons.

Es tracta d’una de les actrius més cèlebres de la història del cinema japonés. Des que va començar a treballar als estudis Shochiku, quan tenia 14 anys, va actuar en més de 250 pel·lícules i va col·laborar amb alguns dels directors japonesos més importants.

El seu nom es relaciona sobretot amb Mizoguchi, que la va dirigir en catorze pel·lícules -entre aquestes, ‘Vida de Otaru’, ‘Los cuentos de la luna pálida’ o ‘El intendente Sansho’-, encara que Tanaka també va treballar amb Yasujiro Ozu (10 pel·lícules), Hiroshi Shimizu, Mikio Naruse, Heinosuke Gosho i Keisuke Kinoshita.

Des dels anys 30 fins als 50, va ser una de les estreles destacades de la Shochiku. Una època que, com assenyala Alejandra Armendáriz-Hernández, “va coincidir amb una profunda transformació en la societat japonesa, sobretot per a les dones; els personatges i la personalitat encarnada per Tanaka com a estrela portaven l’empremta d’aquests canvis i moltes vegades van contribuir a la seua producció i circulació”.

Sobretot després de la Segona Guerra Mundial, quan va protagonitzar moltes pel·lícules que traslladaven a la pantalla les reformes i ideals impostos per les forces d’ocupació aliades, que incloïen certa reivindicació de la igualtat de gènere i els drets de les dones.

En aquesta línia cal interpretar els seus papers en l’anomenada ‘trilogia de l’alliberament femení’ de Mizoguchi (‘La victoria de las mujeres’, ‘El amor de la actriz Sumako’ i ‘Amor en llamas’) i en ‘Mujeres en la noche’, en la qual canvia la imatge de núvia ideal que havia encarnat al principi de la seua carrera per la de prostituta, un rol clau en el cinema japonés de postguerra.

Però Kinuyo Tanaka no solament va ser actriu. També va ser la segona dona directora del Japó -la primera va ser Tazuko Sakane- i l’única en actiu en l’edat daurada de la cinematografia nipona, els anys 50.

Mentre la majoria de les actrius abandonava la seua carrera després de casar-se, ella mai va contraure matrimoni ni va tindre fills. Va triar, segons ella, “casar-se amb el cinema”. Entre 1953 -amb 43 anys- i 1962, va dirigir sis esplèndids llargmetratges, que han romàs pràcticament invisibles fins hui.

En el cicle que La Filmoteca li dedica en col·laboració amb la Japan Foundation, es podran veure els cinc primers, una oportunitat única per a revisar el cànon i situar Kinuyo Tanaka en el lloc que mereix entre els millors cineastes del Japó.

Les sis pel·lícules que va dirigir Tanaka, encara que s’inscrivien dins de les convencions del melodrama romàntic al qual estava majoritàriament associada com a actriu, subvertien les representacions dominants de les dones en el cinema japonés de l’època.

Va abordar temes inexplorats com el càncer de mama i les experiències colonials de les dones i va qüestionar temes socials com la prostitució femenina i la sexualitat de la dona des d’una perspectiva incisiva.

Per exemple, ‘Carta de amor’ i ‘Girls of Dark’ problematitzen la lectura de gènere sobre les prostitutes majoritària en la postguerra. A diferència de moltes pel·lícules del període, aquestes pel·lícules no ofereixen una representació sexualitzada del cos femení per al consum masculí.

Al contrari, Tanaka ofereix representacions valentes de la sexualitat femenina, construint personatges femenins inusuals. Per exemple, en la seua pel·lícula més celebrada, ‘Los pechos eternos’, va descriure la tràgica lluita d’una poeta contra el càncer de mama, no mostrant-la com una víctima passiva i abnegada, sinó com una dona audaç capaç d’expressar i reclamar els seus desitjos sexuals i subjectivitat.

El fet que fora una estrela i l’única dona directora en aquell moment va suposar que Tanaka desenvolupara la seua carrera darrere de la càmera des d’una posició de gènere que va determinar les seues eleccions i la recepció de les seues pel·lícules.

No obstant això, en lloc de resistir-s’hi, ho va aprofitar per a construir espais d’autoria i subjectivitat femenines dins de la indústria cinematogràfica dominada pels homes i les seues imatges de les dones. Tanaka va col·laborar amb dones guionistes com Sumie Tanaka en ‘Los pechos eternos’ i ‘Girls of Dark’ i Natto Wada en ‘La princesa errante’. Aquestes pel·lícules adapten històries biogràfiques o novel·les de ficció escrites per escriptores i se centren en el punt de vista de les seues protagonistes femenines.

 

 

 

Informació i Foto: Generalitat Valenciana

noticiesdigitals

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: