La comèdia europea torna al claustre gòtic del Centre del Carme

El Centre del Carme Cultura Contemporània reprén l’humor i revitalitza les nits d’estiu amb un nou cicle de cinema de comèdia europea. ‘De què riuen a Europa?’ insisteix en el gènere i invita novament a un divertit viatge pel vell continent del 16 de juliol al 8 d’agost, al claustre gòtic del Centre del Carme.

Després de l’èxit del ‘CCCCinema d’Estiu’ celebrat l’agost de 2019, el Centre del Carme proposa un nou cicle de manera presencial, amb entrada gratuïta i a l’aire lliure, en aquesta ocasió amb aforament limitat i reserva prèvia per a gaudir de l’activitat de manera segura.

El director del Centre del Carme, José Luis Pérez Pont, ha assenyalat que “en aquests temps de pandèmia ha quedat demostrat que la cultura ocupa un paper essencial en la vida de les persones, per això des del Centre del Carme treballem per a donar suport als creadors i creadores i buscar noves formes d’accessibilitat a la cultura”.

Pérez Pont ha recordat que “durant el confinament desenvolupem diferents accions com la programació d’un cicle de comèdia espanyola específicament dissenyat per al seu gaudi en línia. Ara reprenem l’activitat presencial amb aquest nou cicle, amb les mesures de seguretat i higiene que requereix el moment”.

“Aquesta proposta recupera l’essència del cinema de barri a la fresca, amb una sèrie de pel·lícules que estan fora del circuit habitual de les sales de cinema i de televisió, i que han sigut específicament traduïdes per a garantir la diversitat lingüística, tant en valencià com en castellà”, ha assenyalat Pérez Pont. “El Centre del Carme redescobreix Europa amb un viatge a través del cinema de comèdia, una oportunitat per a continuar descobrint els nostres països veïns, abordant diferents temes o problemàtiques de la nostra realitat, des del que més ens uneix, com és l’humor”, ha afegit.

‘De què riuen a Europa?’ oferirà un total de 21 pel·lícules que pertanyen a 12 països europeus, 16 d’aquestes inèdites a Espanya. De dimarts a diumenge, cada nit a les 22.00 hores es podrà gaudir d’una programació en versió original amb doble subtitulat, en castellà i valencià.

El cicle passa a dir-se ‘De què riuen a Europa?’ com a continuació al cicle ‘Confi(n)ats a la comèdia’, que es va dedicar específicament a la comèdia espanyola amb una selecció de huit pel·lícules que el Centre del Carme va oferir dins del seu programa ‘CCCCenCasa’, el mes de maig passat. El crític cinematogràfic i coordinador del cicle, Daniel Gascó, ha manifestat que “cal que reprendre l’humor. Encara que només siga perquè és un revulsiu capaç de relaxar qualsevol estat d’alarma, l’arma que millor descompon la solemnitat d’un moment. La comèdia sempre ha relativitzat les coses, ha ordit una crítica constant a tot allò que es creia definitiu”.

La rigidesa dels números

Sotmés a aquest sondeig veloç que llancen webs com IMDB o Filmaffinity, el cicle d’enguany llança una dada curiosa: s’inaugura amb la pel·lícula pitjor puntuada (5,9/5,3), ‘Mon pire cauchemar’ (El meu pitjor malson, 2011), enfront d’un film iugoslau tan divertit com emblemàtic com és ‘Maratonci trce pocasni krug’ (‘Marató familiar’, 1982), que té una mitjana esgarrifosa (9 en IMDB) després d’haver sigut votat per 14.000 usuaris.

Deixant arrere les xifres, el títol amb el qual arranca el cicle té l’encant de reunir, per primera vegada i única, un còmic incendiari com ho és Benoît Poelvoorde amb una gèlida Isabelle Huppert, una combinació explosiva que Anne Fontaine (‘Coco Chanel’) va imposar per a resoldre un guió mordaç, el recorregut emocional del qual haguera sigut improbable amb altres actors. I, per descomptat, inaugurar amb una pel·lícula situada en el món de l’art en un espai museístic tan acollidor com el que ofereix el Centre del Carme. Circumstància que es repeteix amb ‘Ich und Kaminski’ (‘Jo i Kaminski’, 2015), una visió vampírica que Wolfgang Becker (‘Goodbye, Lenin’) aboca sobre un crític que vol absorbir a l’últim bastió de la gran cultura, un alumne nonagenari de Matisse, amic personal de Picasso.

Amants de la disfressa

Contra la resignació o la possibilitat d’abandonar-se, queda sempre el maquillatge, l’artilleria de postissos o un canvi radical de vestuari. Que li ho diguen si no a Arsenio Lupin, aquest mític lladre refinat que muta, empatitza i enganya en les situacions més insospitades. Va ser en mans del mític cineasta Jacques Becker (‘L’evasió’), qui fa un ús magistral del ‘technicolor’, quan va rebre el suport del públic. Solament a França, van acudir tres milions d’espectadors a veure ‘Les aventures d’Arsène Lupin’ (1957), estrenada al nostre país però hui molt oblidada.

Un film que connecta amb una de les grans sorpreses del cicle: ‘Vrchní, prchni!’ (‘Cambrer, fuig!’, 1981), sorprenent joia del cinema txec en el qual el protagonista, un llibreter acuitat per diverses pensions alimentàries, es veurà obligat a transformar-se. Una circumstància que es repeteix en una altra obra també fonamental de la cinematografia txeca, ‘Knoflíkari’ (‘Botoners’, 1997), en la qual un maquillador de TV que combina el seu treball amb el de taxista ofereix mostres del seu ‘attrezzo’. Però sens dubte el més agosarat d’ells, el més dur combatent de la disfressa és Quentin Crisp, capaç d’exhibir la seua essència femenina a l’Anglaterra homòfoba que va dels ’30 a mitjan ’70 del passat segle. ‘The naked civil servant’ (‘El funcionari nu’, 1975), continua sent el film més magnífic que haja produït la BBC i va significar la consagració d’un actor: John Hurt.

‘Maskerade (1934)’: una obra mestra absoluta

En descobrir aquesta joia, més d’un cinèfil es preguntarà: com és possible que aquest cineasta vienés anomenat Willi Forst, que combina la subtilesa i elegància d’Ernst Lubitsch amb el sentit coreogràfic de Max Ophuls continue sent ignorat per tantes històries del cinema? I la resposta més freqüent que trobarà és que aquest és el preu que van pagar els cineastes germans que no van fugir a Hollywood en temps de nazisme. Des de la seua pròpia trinxera, Forst va construir una obra trencadora, gens indulgent en la seua forma i totalment aliena a l’eufòria del seu temps.

Rastres de sang

Mario Monicelli es preguntava per què Monica Vitti, una actriu amb tanta vis còmica, insistia en aquests personatges alienadors del cinema de Michelangelo Antonioni. ‘La ragazza amb la pistola’ (1968) contrastava la Sicília ancestral amb aquest Londres modern que el mateix Carlo di Palma havia fotografiat en ‘Blow-up’ (1966), territori i idioma que veia incapaç d’entendre i traduir aquest absurd italià anomenat ‘delicte d’honor’. Per més que es vegen embolicats per unes imatges en B/N, els personatges de ‘J’ai toujours rêve d’être un gangster’ (‘Sempre vaig somiar a ser un gàngster’, 2007) també es troben caducs perseguint metes, petjades i marcs criminals del segle passat. Tot el contrari que ‘Atak paniki’ (‘Atac de pànic’, 2017), que transcorre entre dues explosions físiques i morals que limiten aquest retrat de la Polònia que es mira el melic a punt de l’infart ara que és plenament capitalista i ha caigut presa de les xarxes socials i altres paranys i noves formes d’escapisme que ens impedeixen afrontar la realitat.

En terres d’Espanya

Un any abans d’emprendre la seua trilogia sobre el Japó, Doris Dörrie va seguir en ‘Bich ich schön?’ (‘Soc bonica?’, 1998) les desventures de dotze personatges teutons als paisatges lluminosos d’Espanya. Com Michael Winterbottom en ‘Trip to Spain’ (2017), la directora alemanya conclou que el nostre país és el refugi idoni de tots aquells que requereixen interrogar la seua identitat. Entre el seu nodrit elenc estranger, apunta en les seues imatges l’actor Juan Diego Botto.

Benvinguts a la tragicomèdia

Cal no confondre el riure amb la comèdia. Països com Portugal, Grècia o Rússia, consideren que l’element tràgic és consubstancial a aquest gènere. Yorgos Tzavellas ho deixa molt clar en ‘Mia zoi tin ehoume’ (‘Sol es viu una vegada!’, 1958), peça clau del cinema grec que retrata el seu país com una presó, més fatigosa i plena de servituds que les vertaderes. Otar Iosselliani, no obstant això, se salta totes les lleis, les que ens obliguen i paralitzen, en ‘Iko shasvi mgalobeli’ (‘Hi havia una vegada una merla cantaire’, 1970), animant aquests temps morts als quals havien condemnat el protagonista.

Un fermall d’or

El cicle desembocarà en un dels desenllaços més àlgids que es recorden. Una seqüència d’enlairament i despreniment d’aquest sovint previsible i tediós planeta. ‘Ils se marièrent et eurent beaucoup d’enfants’ (‘Es casaran i tindran molts fills’, 2004) posarà un punt final estratosfèric a aquest recorregut per la comèdia europea.

 

 

 

Informació i Foto: Generalitat Valenciana

noticiesdigitals

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: