Jaume Costa: «Quan vaig arribar a casa després del primer entrenament amb el Valencia CF vaig pensar que no podia tenir més sort»

Jaume Costa ha mantingut aquest dimecres una xerrada amb FutEdu, empresa organitzadora de campus i esdeveniments enfocada a el futbol i l’educació de la que exerceix com a ambaixador. Des de casa seva, juntament amb els seus gossos Bella i Box, el valencianista ha respost a les preguntes més curioses dels aficionats en un directe d’Instagram en el qual no han pogut faltar els comentaris de Mari Paz Vilas, jugadora del VCF Femení, o de el seu company Carlos Soler, a què Jaume li ha recordat: «Carles, has de ensenyar-me a fer paelles».

Com estàs?

Bé, dins de la situació difícil que ens ha tocat viure. És clar que aquesta situació és més difícil per a uns que per a altres i em sento un privilegiat, però és difícil per a tothom. Jo sóc molt de rutines, de fer les coses com i quan toca i encara que a casa tinc un gimnàs i un jardí, el pas de el temps et va causant una mica d’ansietat. Trobo a faltar poder veure els companys, entrenar, els riures … Tot això es troba a faltar en el dia a dia. Sóc molt casolà, sóc bastant d’estar a casa amb la família, però es troba a faltar tenir una rutina basada en treball, nens i casa.

Quan creus que tornarà el futbol?

Aquesta és la pregunta de l’milió, la qual es fa tothom. No ho sé. No tinc ni idea … Poques persones poden respondre-hi. Anem tenint informacions de quan més o menys podem començar a entrenar, però anem a haver d’anar pas a pas, molt poc a poc … A mi m’agrada estar amb el grup, amb els meus companys, les xerrades … Potser es comença de manera individualitzada, tot de manera reduïda. Sentia a companys de professió fa dies dir que amb un contagi que hi hagi el futbol ha d’acabar. No volem que això passi.

És veritat que tens el Grau II d’entrenador?

Tinc el Grau II i vull esperar a retirar-me per seguir traient-me títols. Ara amb el futbol cal fer-ho una mica més a distància, però m’agradaria fer el Grau III de manera presencial i amb gent que m’ajudi.

Quines van ser les teves sensacions en el teu volta a el València CF?

Va ser un moment bonic, vaig arribar a un club, el València CF, on havia estat molt de temps i que després de molts anys apostava altra vegada per mi. Tornar a fer el camí que feia molt temps que no feia va ser sentimentalment molt bonic. Els primers dies estava molt nerviós perquè no sabia el que em trobaria. El primer dia que vaig entrenar, em vaig matar … Tenen un gran nivell. Afortunadament ja coneixia a molta gent de l’ ‘staff’, a jugadors … Quan vaig arribar a casa després del primer entrenament vaig dir ‘no puc tenir més sort’.

Quin consell li donaries a l’Jaume Costa de deu anys i al d’aquí a deu anys?

És una pregunta difícil. Si fos per mi, jo no li diria res al meu Jaume anterior, tot el que he passat ha fet que jo estigui avui en dia on sóc. No hauria de dir-li res, la mínima paraula que li digués podria canviar el destí i avui amb 32 anys, amb els moments bons i els moments bons, no m’agradaria que canviés res. Quan som joves, a partir dels catorze, quinze o setze, fem coses de les que no estem orgullosos, però és una part fonamental de la vida per madurar i ser qui ets. A l’Jaume Costa d’aquí a deu anys li preguntaria si és viu (riu), li enviaria ànim i espero que amb 42 anys no hagi engreixat molt. No, de debò, que gaudeixi de tot el que no ha pogut gaudir des dels nou anys.

Quin és el jugador amb el que millor et portes de l’equip?

He tingut la sort de pertànyer a grans plantilles amb grans jugadors, però també grans persones. Això és el més important. No vull un gran jugador al meu costat si no és també una bona persona. El fonamental és el dia a dia. Al València CF coneixia Cheryshev, a Gayà, Jaume Domènech, a Carlos Soler … Si m’he de quedar amb un és Cheryshev, que va ser una peça important en la meva tornada a l’València CF i en els meus moments de nerviosisme. És un extrem pur, veloç, com m’agraden a mi. Fora de camp és una persona meravellosa, és un xerraire com jo. En els moments bons i en els mals estem l’un per l’altre. Tenim un vestidor meravellós, amb gent de diferents països. Són tot bellíssimes persones.

Quina és la capacitat que valores més en un futbolista i en un entrenador?

Com a entrenador no ho sé, sóc conscient que ser entrenador és molt difícil i jo intento no entrar a valorar com a jugador el que podria fer un entrenador. Òbviament tots tenim moments de calentón i dius una cosa que no has … Però sóc conscient, igual que quan parlo dels àrbitres, que alguna cosa que no he fet i no sé si podré fer. Com a jugador va haver un entrenador molt important per a mi que en el futbol juguen homes, no noms. A mi em va quedar en la ment. La capacitat d’adaptar-te, la competitivitat, l’esforç diari … Això fa que un equip aconsegueixi coses importants. És fonamental en un equip. A l’marge de la qualitat tècnica, el millor València CF va ser un equip compacte, que jugaven tots a una, sabien atacar i defensar com si fossin uns.

¿Quan has jugat de lateral dret t’ha costat l’adaptació a l’altre perfil?

A la fin, la clau és posicionar-te de diferent manera. Encara que sembla fàcil, és molt difícil. Valoro molt quan hi ha un jugador polivalent tipus Angulo o Carles Soler. És molt difícil adaptar-te a una posició que no és la teva, més del que sembla. El més important és la constància i el treball.

Quin consell donaries a una persona que estigui intentant aconseguir el seu somni en el futbol?

Molta feina, molt esforç. Gaudir és el més important, no importa l’edat que tinguis. No només en el món de l’esport, sinó en la vida en general. Has d’estar a gust amb el que fas. Parlant de el futbol, ​​el bàsic és divertir-te, gaudir i passar-ho bé. Sempre hi ha temps per aprendre, per frustrar …

Quin era el teu ídol quan eres petit?

El que més em va marcar va ser el Kily González. Quan jo anava a el camp m’emocionava el seu caràcter, la seva entrega, la seva arpa. A l’marge de la qualitat, sempre ho donava tot. Una afició això ho sap valorar. Durant tota la meva carrera m’he identificat amb ell. Tot i que les coses surtin malament, perquè ningú és perfecte i tots tenim partits bons i partits dolents, cal posar-li arpa. Això és fonamental.

Com et vas sentir després de la teva primera ovació a Mestalla contra la Reial Societat?

No me l’esperava, jo era nou, un xaval que havia sortit als 21 anys i ningú em coneixia. A més, un dia vaig tenir els meus més i els meus menys amb Mestalla quan jugava al Vila-real CF. Un cop em van fer una falta i jo sóc molt calent. Vaig mirar a la graderia i als deu segons vaig demanar perdó. Justament, aquesta mateixa part de la grada va ser per la qual vaig sortir contra la Reial Societat quan vaig anar substituït. Això em va emocionar. En aquest instant en què em aplaudien vaig recordar el moment de calentón. Quan vaig sortir de el camp ovacionat contra la Reial Societat va ser emocionant, un record que em portaré quan em retiri i que em fa sentir-me un privilegiat.

Quina és la teva meta de gols per a la propera temporada?

Em fa gràcia, perquè quan els nens em pregunten això jo sempre dic que he marcat cinc gols … Però són cinc en tota la carrera, no en la temporada (riu). Jo no em poso meta, jo sóc defensa. Tinc una mitjana d’un gol per temporada … La meva meta és intentar seguir a un bon nivell ajudant a l’equip. Sona a tòpic, però és el que penso realment. Per a mi és molt important estar bé físicament.

Què exercicis recomanes per fer ara durant el confinament?

Al València CF dels preparadors físics ens manen treball. Depèn del que tinguis a casa per poder treballar et marquen uns exercicis o uns altres. És important fer de tot: preventiu, força, cardio … No tot en el mateix dia, però tenim una rutina molt completa. Tinc també una porteria i cons per a jugar al jardí amb el meu fill. Ens deixen els diumenges lliures, però com que no tenim res a fer em poso a la cinta amb l’iPad. És molt important fer de tot.

La teva alimentació ha canviat durant el confinament?

No. Amb el pas el temps necessites cuidar-te encara més, porto uns anys en què m’han educat per controlar bastant el menjar. Sé el que puc menjar i què no a cada moment. Quan va començar el confinament aprimar tres quilos i ara mateix estic en el pes ideal. Si comencéssim demà una altra vegada estaria en el pes ideal per entrenar.

Alguna mania?

Quan salt a el camp tinc moltes manies. Tenia més aviat millor un ‘coach’ que va estar uns quants anys treballant amb mi, ho necessitava, i em va ensenyar a fer-me les meves rutines per sentir-me més còmode. Pots cridar-les rutines o manies. Quan vaig de l’hotel a l’estadi, tinc unes quantes cançons que em motiven moltíssim. Quan estic al vestidor tinc d’altres. Quan salt a el camp sòl resar, recordar de la meva gent que ha mort perquè em donin forces. Ho he fet tota la vida. M’ajuda tot això. Al meu gos, que va morir, també li demano que em de forces. Intento entrar amb el peu esquerre, a mi no m’ha donat mai mala sort.