“Havia de frenar-lo, mai s’ha perdut un entrenament” afirma el pare del valencianista Manu Vallejo

Manu sempre ha tingut en el seu pare un mirall en el qual mirar-se. El pare Vallejo mai ha estat de donar-li massa consells, més enllà que no es tiri a terra, que és el mateix que dóna sempre al seu germà Álvaro, que ara és juvenil. No obstant això, sempre ha estat al seu costat. A les bones, com ara, i en les dolentes, com quan va patir una lesió greu i l’acompanyava setmana rere setmana pels camps de tota Andalusia per veure partits, perquè el valencianista és un d’aquests tipus que processa futbol 24 hores al dia. Quan era infantil ho va veure clar. “Manu, tu tens gol”, li va dir. Això en el futbol fa la diferència, però no ho és tot i al llarg del camí s’ha encarregat de recordar-: “En el camí s’han quedat companys que eren més bons que tu”. El davanter està acostumat a guanyar-se a pols cada oportunitat. Ho ha fet sempre, va en la seva manera d’entendre el futbol, ​​i segueix fent-ho en el València CF.

No escatima esforços en els partits i tampoc durant la setmana. “Mai s’ha perdut un entrenament, tant és que es canviés els ‘brackets’, que tingués el turmell inflat, que plogués … Jo li deia … ‘On vas?’ Ho havia de frenar, però no hi havia manera d’aturar-lo, ell em deia ‘va pare, encara que sigui al gimnàs o unes voltes al camp’ “. Sent juvenil va ser convocat amb el primer equip del Cadis CF, era la primera vegada i li van donar unes pautes d’alimentació pròpies del futbol d’elit. Immediatament després va tornar al filial, però no va abandonar aquesta pauta durant mesos. El seu pare, sorneguer, li incitava de tant en tant a menjar un dolç de la pastisseria que hi ha al costat del bar que té la família Vallejo a Chiclana de la Frontera. El valencianista mai accedia. És el valor de la disciplina, Manu tenia els cinc sentits posats ser futbolista d’elit. Avui segueix atacant el mateix somni amb la samarreta del València CF.