Gussie Clarke aborda l’assumpte d’estat del negoci del reggae al Rototom Sunsplash 2018
La majoria dels amants del reggae tenen una opinió personal sobre l’estat de la indústria del reggae, encara que la sessió final de la 12a Reggae University del Rototom va brindar als assistents l’oportunitat d’aprendre més sobre el tema per part dels experts.
Tornant per segona vegada com a convidat va estar el súper productor Augustus «Gussie» Clarke, l’èxit en el món del reggae i el dancehall li atorga un punt de vista únic. També com a convidats van estar altres experts dins de la indústria jamaicana: l’editor i publicista Jerome Hamilton de Headline Entertainment, la catedràtica de la Uwi Sonja Stanley Niaah i la periodista de Billboard Patricia Meschino. El debat va ser moderat per Ellen Koehlings i Pete Lilly, editors de la revista alemanya Riddim, i l’autor David Katz.
Mr Clarke va assegurar que el seu abast internacional com a productor independent es deu a la seva intenció de «fer un tipus de música diferent i més avantguardista que la norma». Això vol dir contactar amb els millors compositors, arranjadors, entrenadors vocals i enginyers.
El modest i agradable Hamilton, un llicenciat que va aprendre el seu ofici en el Reggae Sunsplash jamaicà original, va comentar que últimament la marca jamaicana no està creixent molt. També ens va parlar de l’èxit de Sean Paul, el qual creia estar basat en l’equip d’especialistes que l’envolten. Per contra, la majoria dels artistes d’origen humil creuen no necessitar un manager. «El talent hi és, però les persones darrere d’ell no hi són».
Meschino va recordar com quan ella començava a escriure en la dècada dels 90 hi havia un gran interès sense precedents per part dels segells discogràfics per trobar talents jamaicans. No obstant això, això va produir poca recompensa financera i va exposar la cultura jamaicana a artistes estrangers més experts, que la van utilitzar en el seu propi benefici.
Stanley Niaah sentir que Jamaica hauria de celebrar els seus èxits, citant artistes del reggae que han anat superant els prejudicis de la societat de l’illa al llarg de dècades. Va afegir que Jamaica és un dels tres principals exportadors de música juntament amb els Estats Units i el Regne Unit, amb una població de 3 milions de persones.
Hamilton va dir que tot i que els mercats africans, europeus i americans estan oberts i receptius, el producte jamaicà no és tan bo com hauria de ser. I va culpar «una falta d’apreciació del valor de la repetició». Els artistes obtenen més feina en el futur en funció de la seva presentació dins i fora de l’escenari. Gussie va estar d’acord i va dir que els artistes estan gravant àlbums abans de llançar un single. «El fet que Bob Marley vengués més que la resta junts, ens indica que per aquells llavors alguna cosa funcionava i ara alguna cosa va malament».
Meschino va respondre que «el món al voltant de Marley té un equip treballant a jornada completa per vendre’t la figura de Bob. L’artista mitjana no té aquest tipus de recurs «. I va afegir que quan les discogràfiques o les companyies de relacions públiques amb poc personal signen amb tants artistes, els grans discos es queden enrere.
El tema va donar un gir per centrar-se en els exemples positius d’artistes com Protoje i Chronixx. Hamilton va emfatitzar la clara visió i disposició de Chronnix per crear col·laboracions. Gussie ha afegit que es tractava de «primer la carrera i no els diners. A dia d’avui, Chronixx inverteix en si mateix per assegurar el demà «. I va afegir que molts artistes avui dia abans demanen diners ràpid per avançat.
Un membre del públic va fer una pregunta per reactivar el tema tocat per Meschino, com és la manca de representació femenina en el reggae. Gussie opina que es deu a la manca d’artistes jamaicanes en lloc de a la manca d’oportunitats. Hamilton va dir que sempre busca una proporció més equilibrada en contractar homes i dones, i que esperava que la situació millorés en el futur.
Abans de la xerrada, la University va projectar el molt concorregut documental «I & I» de Julie Hamiti, on es presenta una mirada holística de Rastafari al voltant de la diàspora de parla francesa i anglesa, el qual va rebre un entusiasta aplaudiment.
Text d’Angus Taylor