Els records de Voro en la tornada a Logronyo
Tornar a Logronyo sempre és especial per Voro. Allà va posar fi a la seva etapa com a futbolista professional vestint l’elàstica de l’CD Logroñés, on va arribar el desembre de 1996 procedent de l’RC Esportiu.
Voro recorda que tot i que el conjunt de La Rioja ocupava una posició de promoció de descens, “era un club amb solera, a jugar en un estadi acollidor com Las Gaunas i a una bona ciutat”. Va signar dues temporades i mitja, fins al 30 de juny de 1999, sent indiscutible tant per a Liber Arispe com per a Carlos Aimar, que va agafar les regnes de l’equip a la jornada 20. Es van aconseguir encadenar dos triomfs consecutius davant el Sevilla FC (1-4 ) i el València CF (2-1), partit aquest que no va jugar Voro per sanció, que van semblar ser l’enlairament de l’equip, però va ser un miratge i l’equip va descendir a Segona Divisió.
“L’experiència esportivament no va ser bona, vam baixar, però aquest estiu es va preparar un projecte per tornar a Primera”, recorda Voro, temporada en què va assumir la direcció tècnica Víctor Muñoz, amb la idea de tenir molta possessió de pilota, jugar amb la defensa avançada, pressió alta en camp contrari … “La veritat és que tampoc ens va anar bé”, apunta l’actual Team Manager de València CF.
L’equip de La Rioja no va guanyar fins a la 10a jornada davant el CD Leganés i es va coquetejar amb la zona de descens a Segona B, una situació que va propiciar que hi hagués fins a tres entrenadors, aconseguint la permanència amb Marc Antoni Boronat: “Va venir amb una altra filosofia i vam aconseguir salvar la categoria “. Voro seguia sent indiscutible i després d’un partit davant el CF Extremadura de Rafa Benítez el 8 de febrer de 1998, en el qual va veure la cinquena targeta groga, va començar un calvari en el seu genoll esquerre amb la qual es va posar fi a la seva carrera com a futbolista professional .
Voro va voler aprofitar la setmana de descans per reforçar la zona de l’tendó rotular de la cama esquerra, ja que sentia unes molèsties com a conseqüència de l’desgast d’una vida esportiva en la qual no havia tingut lesions de gravetat, més enllà de les provocades per cops. Però alguna cosa va anar malament. “Després ja no podia entrenar, em feia mal la zona i ja no em vaig recuperar”, recorda Voro amb nostàlgia. Va visitar a el doctor Borrell a Barcelona i el van operar, veient que patia una lesió degenerativa. Va trigar a recuperar-se, però no tenia força a la cama esquerra. Va tornar a passar pel quiròfan sense aconseguir solucionar les molèsties i va haver de deixar el futbol professional sent futbolista de l’CD Logroñés, club que va desaparèixer en 2009.
“Sempre hi ha hagut un encant en els partits entre el CD Logroñés i el València CF, encara que ara ens enfrontem a l’UD Logroñés”, que va néixer el 2009 a partir de l’CD Varea. “Logronyo és una ciutat que m’encanta, és petita i molt acollidora, la gent és molt propera, tinc molts amics allà perquè vaig estar molt a gust, encara que, per desgràcia, no ens van acompanyar els resultats”, recorda Voro a VCF MEDIA. En l’equip de La Rioja va coincidir amb jugadors com Jorge López, Ochotorena, Abadia, Cedrún, Quique Álvarez, Xavi Roca, Nayim, Marcelo Tejera, Rubén Sosa …
Són molts els records que guarda en el seu domicili Voro, fotografies i samarretes de el ja desaparegut CD Logroñés, com la que va jugar davant el Vila-real CF el 30 de novembre de 1997, a què van guanyar 3-1, amb un doblet de Jorge López i un altre tant de Jubera. “En el vell Les Gaunas havia bon gespa, però quan plovia es embarraba”, apunta Voro, que aquest dimecres tornarà a Logronyo, com ja va fer en l’edició de la Copa del 2010.
Informació i Foto: Valencia CF