El ValenciaCF s’imposa al Betis i accedeix a la final de la copa del rei
La vida com el futbol et posa a prova. Moltes vegades t’acompanya amb un ampli somriure i una gran alegria, i altres et porta a una enorme tristesa i desesperació. El València CF havia patit en l’última dècada més d’un cop esportiu en la seva magnífica història de gairebé cent anys. Però aquest club de la ratapinyada sempre ha sabut aixecar-se, reaccionar i tornar a ser un orgull per als seus milers i milers d’aficionats que, per fi, van viure una nit màgica a la semifinal de la Copa del Rei. Victòria, unió total entre equip i grada, i finalista de Copa al Benito Villamarín. Un tres en un fantàstic.
Amb un ambient impressionant a les grades, amb un tifo espectacular i amb el record de Waldo en els cors valencianistes, el partit va començar elèctric amb els locals a la recerca del gol que va certifiqués la seva passada. Guedes, amb una rematada en semi decisió, i Gabriel Paulista de cap es van acostar molt aviat al marc de Joel. Es notava la tensió pel resultat, ningú volia fallar i menys arriscar.
El temps passava sense que cap dels dos equips prengués la iniciativa. Cada un barallava amb el seu plantejament previ. El Betis, que necessitava marcar, insistia que la pilota arribés a Canals, El Celso i Joaquín, però va ser Jessè el que va tenir l’ocasió més clara en un potent xut al minut 39 que Jaume, amb seguretat, va enviar a córner. Mentrestant, el València CF no patia en excés davant el futbol control visitant, encara que lluny de la zona de perill.
Mestalla es postulava una vegada més com el jugador número dotze, tretze i més del València CF. En moments de dubtes o de manca d’encert apareixia la seva enorme alè per animar els seus jugadors, que volien brindar sí o sí una nit màgica. Però no es va moure el marcador en aquesta primera meitat que va tenir poc futbol i molts nervis i emoció.
Després del descans i als cinc minuts, una galopada de Guedes va acabar amb un centre excessivament alt per al cap de Wass, qui arribava sol al segon pal. Era un avís a navegants. I tant que ho va ser. Al minut 56 una preciosa acció entre Piccini, Gameiro i Rodrigo va acabar en l’1-0 i en la bogeria total a Mestalla que ho va celebrar amb aquesta passió que fa de l’afició del València CF ser la millor del món. El francès es va desmarcar, va veure el ’19’ desmarcat i l’internacional va batre a Joel amb contundència. Quart tant en Copa després del triplet davant el Getafe.
Els ulls i cors dels jugadors blanquinegres i dels seus seguidors començaven a omplir-se de records, dels bons moments viscuts i, sobretot, dels que estan per aterrar aquesta temporada. El València CF va passar a controlar-ho tot, el joc, el ritme, la tranquil·litat d’anar per davant, en definitiva, del partit en si. Marcel·lí va començar a fer canvis per donar encara més aire a un equip que estava tranquil i còmode. I això va succeir. El Betis no era capaç d’anar-se’n a per totes i mantenia el seu futbol de toc i toc. Per si de cas aquí estava el porter Jaume Domènech per tancar el seu marc a zero.
Els últims minuts van ser una festa a Mestalla. Enrere van quedar tants disgustos, els mals moments i derrotes molt dures. Aquest València CF de Marcel·lí s’ha ficat en l’any del Centenari a l’final de Copa del Rei, s’enfrontarà al FC Barcelona i tot és possible encara. Per què no podem somiar? I més amb aquest equip, amb aquests jugadors i cos tècnic i, com no, amb una afició d’escàndol, de deu. Gràcies per fer-nos sentir tan orgullosos de l’escut de la ratapinyada. Ens veiem el 25 de maig. ‘Illa, illa, ens anem a Sevilla’.