El ValenciaCF s’imposa al Alaves en Mestalla (3 a 1)
El València CF va voler celebrar-se de res les festes falleres de 2018 amb una nova i important victòria davant el Deportivo Alabès per 3-1 que l’acosta una mica més al seu objectiu europeu desitjat, en una gran trobada dels de Mestalla que van ser molt superiors al seu enemic que es va veure aniquilat i atropellat pel millor futbol i joc dels locals, que van gaudir d’una infinitat d’ocasions per aconseguir un resultat molt més voluminós. Per cert, es tracta del sisè triomf dels blanquinegres en els set últims partits d’Laliga amb un sol empat pel mig, en el Nou San Mamés davant l’Athletic Club.
Els primers compassos van ser d’estudi per part d’un i altre equip, tot i que l’Alabès va treballar una pressió que impedia als creadors del futbol tenir temps per pensar. Amb la sala de màquines blanc-repleta de cames rivals, el València CF recorria al talent, a la màgia de Guedes, a la rapidesa i desbordament de Rodrigo i la baralla de Zaza. Entre tant control, una falta no xiulada a Parejo va permetre a Munir centrar a l’àrea i Nebot, sol i sense ningú al voltant, no va aconseguir batre Net de cap gràcies als increïbles reflexos del porter brasiler, en gran moment a tots els nivells i recentment anomenat per la seva selecció canarinha per als dos pròxims compromisos internacionals.
La reacció local va ser immediata i Parejo, des de fora de l’àrea, va enviar un xut impressionant que va obligar a Pacheco a volar i a enviar la pilota a córner. Era un altre València CF. El corró de sempre i, al minut 18, una acció més pròpia de billar va permetre als de Marcelino avançar-se al marcador amb passi de Rodrigo a Zaza, que es regira com un felí, i se la torna a l’internacional espanyol per, d’ manera subtil, batre Pacheco amb un toc suau i ras. Tots ho van celebrar junts amb molta alegria i l’artiller, que va fer el seu tretzè tant en Laliga, va agafar una samarreta del seu amic Coquelin per ensenyar-a la càmera i dedicar-al migcampista francès. Gran gest dels jugadors blanquinegres i del ’19’ en particular.
Aquest gol va donar encara més pólvora als de Marcelino que van començar a cercar l’àrea de l’Alabès amb accions espectaculars per les dues bandes. Carlos Soler va llançar fora per poc i Gabriel, després d’un servei de córner, va rematar de cap tapat i la pilota va sortir fora per molt poc. A la mitja hora de joc Pacheco va evitar el segon al aclarir amb els dits una rematada acrobàtica de Zaza. Era un vendaval i qüestió de segons que arribés el 2-0. I això va passar. Magistral servei de falta de Parejo i Zaza, com un gran depredador que és, va posar la bota el just per posar-la lluny de l’abast de Pacheco. Dotzè gol del ‘9’ blanc-.
Festa magnificència sobre la gespa i la grada. I Zaza volia més. Un centre d’Gayà va caure al pit de Zaza, control perfecte, i amb la dreta xut a la porteria de Pacheco que ara sí que va poder detenir tot i que amb dificultats. L’Alabès estava trencat, li podia caure algun més, però l’àrbitre els va ajudar en l’últim sospir de la primera meitat en no xiular un claríssim enderroc de Pacheco a Carlos Soler quan li havia guanyat la posició. Al final, als vestidors amb una còmoda i curta renda del València CF davant un Alabès que va ser de més a menys fins a desaparèixer.
Després del descans tot seguia igual amb un València CF bolcat i ambiciós. Molt aviat Pacheco va haver de posar els guants per impedir el tercer de la tarda a potent rematada de Rodrigo. No obstant això, l’Alabès va escurçar distàncies sense merèixer-se en una acció ràpida culminada des de prop per Nebot. Els vitorians, sense fer res de res, van col·locar un injust 2-1 al marcador.
Però aquest València CF està acostumat a remar a contra corrent o en dificultats i en el minut 54 va tornar a deixar les coses al seu lloc amb una bonica acció atacant que va acabar amb gol en pròpia porta de Laguardia després centre enverinat de Carles Soler. De l’ensurt anterior es va passar de nou a la tranquil·litat i confiança en les coses ben fetes. I no va cessar en el seu desig de marcar més i més gols. Carlos Soler es va acostar al quart amb un xut ras que va sortir fora per centímetres.
Mestalla es divertia, no era per menys. El seu equip no es conformava amb aquest resultat. La superioritat era total i Montoya, al minut 83, també va provar a Pacheco que va rebutjar a córner. Era un monòleg local amb l’afició bolcada amb el seu equip i cada vegada més il·lusionada amb la seriosa possibilitat de tornar a veure la temporada que partits de la màxima competició continental. Al final 3-1, partidàs i alegria en el valencianisme que va celebrar el triomf amb la famosa onada mexicana.
Informació i Foto: http://www.valenciacf.com