El ValenciaCF guanya al Espanyol en Mestalla (1a 0)

En una mostra de poder sobre la gespa, l’equip dirigit per Marcelino sap en tot moment què marxa posar-li al partit. Col·locats perfectament, maneja a la perfecció en quins moments cal donar-li velocitat o pausa al partit, però sempre tenint la situació sota control. I com recorda el tècnic al vestidor, mai cal cansar de guanyar i quan Guedes va pujar a la moto al minut 6 de partit, l’afició feia olor que alguna cosa bona anava a passar. Va arribar a la línia de fons, va deixar al seu rival assegut amb una retallada en una rajola, per donar-li una llaminadura a Rodrigo al segon pal, disposat a avançar l’equip amb el seu cap. ¡Vamossss!

A aquest pas caldrà canviar-li a Rodrigo el nom a la samarreta i afegir-la “L”, perquè a Mestalla ja se’l coneix com “Rodrigol”. Està de dolç i pilota que li arriba … al fons de la xarxa. Era el 1-0, una mostra d’autoritat, però el València CF volia més. Fa la sensació que mai té prou, acumulant els trets a Pau López, engrandint sota els pals per repel·lir els potents trets de Kondogbia, Guedes, Montoya o Zaza.

Aquest València CF juga de memòria. Parejo i Kondogbia són capaços de jugar amb els ulls tancats, interpreten els seus moviments amb una precisió suïssa. Guedes reparteix màgia cada vegada que li arriba la pilota, mai saps per on et sortirà i té la porteria entre cella i cella si no hi ha un company millor posicionat. Mestalla es va posar les mans al cap quan el portuguès, amb un toc orientat, va deixar enrere al seu rival per plantar-se dins de l’àrea abans d’executar el seu xut, salvant amb les puntes dels dits de forma miraculosa Pau López, com després va repetir davant Zaza, en ple huracà d’ocasions valencianista.

Enrere, a força de treball, s’està aconseguint edificar un mur infranquejable, sortint sempre amb anticipació Garay o Gabriel Paulista per apagar qualsevol indici de rebel·lió visitant. Els dos marquen la línia i no hi ha qui passi. I si no … apareix Net, de nou posant el cadenat a la seva porteria.

La sensació a la grada al descans era que el marcador era curt per als mèrits d’uns i altres, no cabia en la seva imaginació patir, però tampoc calia confiar-se, sobretot en veure com el RCD Espanyol desafiava al València CF robant-li la pilota després els dos trets inicials de Zaza i Parejo. Però aquest equip té recursos per a tot, plantant-se davant de Net i buscant sentenciar amb un contraatac. Eren moments difícils, però aquí va tornar la graderia a aixecar l’equip amb els seus càntics i Guedes es pujava a la moto traçant diagonals cada vegada que rebia la pilota. Quina jugadoràs!

Cal destacar especialment també Kondogbia, tant a l’hora de desplegar el seu físic imponent per recuperar o dificultar la creació del rival, com amagant la pilota o distribuint amb la seva esquerra a l’hora d’iniciar l’atac. No hi ha qui li robi la pilota i això té un valor incalculable.

Mentre anaven caient en degoteig els minuts acostant-se al final amb el marcador “obert”, potser a causa de la falta de frescor en els últims metres per l’esforç realitzat fins al moment, per aquest motiu Marcel·lí donés entrada a Santi Mina, buscant aquest segon gol que acabés amb la incertesa del marcador. Però no arribava i a falta de quatre minuts el cor de Mestalla es va posar en puny amb el rival rondant la línia de gol.

Aquí va emergir de nou la figura de l’afició valencianista per posar el seu granet de sorra per certificar una nova victòria. Quan l’àrbitre va assenyalar el final, Mestalla va explotar d’alegria al veure com el retorn a la Champions està cada vegada més a prop.