El ValenciaCF fa els deures a la perfecció i derrota a l’Alaves a Mestalla (3 a 1)
El València CF va fer els deures a la perfecció i va derrotar l’Alavès a Mestalla per 3-1 en un partit en què necessitava guanyar sí o sí i esperar l’ensopegada del Getafe, que va caure derrotat al Camp Nou davant el FC Barcelona, per dependre de si mateix en l’última jornada al Nuevo Zorrilla davant el Valladolid per estar a la propera edició de la Champions League 2019-20. I tot això va succeir. Es van donar les dues caramboles necessàries perquè el conjunt de Marcelino afronti la visita de dissabte que a Pucela amb l’únic objectiu d’assegurar aquesta plaça continental i poder acabar de la millor manera possible una complicada campanya plena d’obstacles, però amb final molt feliç.
Era l’últim partit davant l’afició d’una temporada molt, molt llarga, plena d’alegries i alguna que una altra tristesa. Jaume Doménech va ser la gran novetat de l’onze. El porter de la cada vegada més propera i il·lusionant final de Copa del Rei va tornar a la porteria blanc-després de la seva última trobada també a Mestalla contra el Getafe el passat 17 de març. I molt aviat els locals van sortir a pels tres punts i Santi Mina, de cap, va provar a Pacheco que va detenir baix. I poc després Guedes ho va intentar amb un xut que es va anar a córner.
No obstant això, en el primer servei de córner visitant, després d’un gran rebuig de Jaume a rematada de Rolan, Ximo Navarro es va avançar a la defensa i va marcar de cap el 0-1. Després de l’inesperat cop era obligat treure forces des del cor i buscar la remuntada. I va posar la primera pedra en una pilota llarga de Gabriel Paulista que Duarte va voler cedir amb la testa a la seva meta i Carlos Soler es va colar en aquesta festa per fer el 1-1 amb gran habilitat. Primer gol en Laliga del jugador del planter blanc-i en el millor moment possible.
El València CF va agafar aire, va respirar fort i quatre minuts després Santi Mina posava per davant al seu equip d’un cop de cap ‘made in Vigo’. El gallec es va avançar com un tità i va girar el coll per allunyar la pilota de les mans de Pacheco i sumar la seva setena diana del campionat de la regularitat. En un obrir i tancar d’ulls els de Mestalla havien estat capaços de llançar dues fogonades letals al marc alabesista.
El final de la primera meitat va ser una mostra de suport total entre afició i graderia. Mestalla volia la victòria i tornar a escoltar l’himne de la Champions a partir del setembre. Rodrigo va tenir el tercer, però no va empalmar bé la pilota. Ja era un altre partit i un altre València CF que va acabar amb molt bones sensacions el primer assalt i, a més, sabent que el FC Barcelona estava guanyant al seu màxim rival.
Després del descans la premissa era la mateixa. Guanyar, guanyar i guanyar. La clau era tenir el cap fred i el cor a plenes pulsacions. Després d’uns compassos d’escasses ocasions Marcel·lí ficar a Gameiro, bigolejador a l’Europa League. Es necessitava un altre gol per tranquil·litzar tantes emocions a Mestalla. I el francès va arribar i va marcar. Centre de Gayà i rematada de cap picat del gal per fer el 3-1 i posar el cop de gràcia a la trobada.
Ja estava l’examen aprovat i amb nota molt alta. Ara només tocava deixar que passessin els minuts i esperar que el FC Barcelona rematés el seu triomf davant el Getafe. I això és el que va succeir. El València CF va ser capaç de que no passés res perillós en la seva àrea i de buscar la cambra de la tarda. Carlos Soler, al minut 86, el va fregar, però el seu xut va sortir per poc. Al final, festa màxima a Mestalla pel triomf del seu equip, per ficar-se quart en la classificació de Laliga i per dependre de si mateix en l’última jornada per jugar de nou la Champions. Gràcies jugadors, gràcies cos tècnic i gràcies afició per aquesta felicitat impressionant i per aconseguir junts els grans objectius.
Informació i Foto: ValenciaCF