El Valencia CF suma un punt a l’empatar a dos gols davant el Atletico de Madrid a Mestalla
Un gran Valencia CF va merèixer més premi que l’empat contra l’Atlètic de Madrid (2-2), en un gran partit dels de Mestalla, especialment en una sensacional segona meitat en què van ser molt superiors, en la qual van atropellar al seu rival, que per moments va estar KO, i en la que van crear múltiples ocasions per marcar. El punt sap a poc pels grans mereixements del conjunt blanc-, qui va lluitar a el màxim fins al final per guanyar.
L’inici de l’xoc va ser molt tàctic amb dos equips amb plantejaments molt clars sobre la gespa. La importància dels punts obligava a no cometre errors i això és el que tenien molt clar els jugadors. En una acció aïllada, un refús de Gabriel Paulista a xut de Correu caure als peus de Marc Llorente, qui no va tenir problemes per batre Jaume Doménech. Era el 0-1 a la cambra d’hora i tocava remar una altra vegada contra corrent.
Com era lògic el sistema defensiu atlètic va passar a ‘Alerta 2’ i els jugadors es van col·locar en la seva parcel·la sense major problema per darrere de la pilota per no deixar tot just espais per a la creació d’el futbol el València CF. Els de Celades ho intentava per banda, Ferran per la dreta i Gayá per l’esquerra intentaven obrir un forrellat amb molts cadenats.
La il·lusió i l’ambició local es va anar plasmant amb el pas dels minuts que només van tenir color blanc-. No arribaven ocasions clares, però la defensa matalassera començava a treballar de valent davant l’allau valencianista. En un servei de córner d’estratègia a l’segon pal Maxi Gómez va baixar la pilota amb el pit, el va posar en l’àrea i Gabriel Paulista, de cap, aconseguia el merescut empat al marcador. Vagi golàs de l’brasiler que s’estrenava com artiller en el conjunt de Mestalla.
Mestalla ho celebrava amb ràbia, els jugadors blanquinegres també, especialment el central brasiler. No n’hi havia per menys, ja que l’Atlètic, sense res, estava dominant el resultat sense cap bagatge en atac. Però els de l’Metropolità saben aprofitar els seus recursos com ningú i, en l’últim instant de la primera meitat, Thomas va marcar l’1-2 d’un fuetada imparable en la segona rematada entre pals dels de Cholo Simeone. Increïble, però cert. El València CF es marxava als vestidors en desavantatge davant un rival capaç de dormir els partits i de ser letal en les poques oportunitats que disposa cara a porta.
La segona meitat va arrencar amb un València CF entregat a la causa i necessitat de marcar com més aviat millor per mantenir viva la il·lusió. Ferran, al minut 50, es va inventar una genialitat amb un regat entre Lodi i Saul que no va acabar en gol per molt poc. Però el que sí que va arribar va ser a el tall de l’hora de joc en una falta botada magistralment a l’àrea per Parejo i Kondogbia, en semierror, va despistar Oblak que se’n va anar a l’altre costat. De nou els de Celades remuntaven gràcies a la seva capacitat de lliurament i caràcter competitiu.
Aquest empat va electrificar i va sacsejar encara més els il·lusionats cors dels jugadors valencianistes, els que es van llançar a per la victòria amb l’afició bolcada. Mestalla era una festa i aquesta unió amb la plantilla es transmetia a la gespa. Al minut 73, i en un ambient senzillament únic, Ferran va tornar a exercir de sastre i li va fer un vestit al seu defensor, se la va posar a Gameiro i el francès, amb tot a favor, va enviar alt amb Oblak ja batut. Quina pena d’acció per la tremenda qualitat de l’planter en els seus regats, que estava donant un màster, i pel desmarcatge de l’gal que va haver d’acabar en gol.
El València CF no es conformava amb el punt. L’Atlètic, al seu estil, tampoc. Té jugadors de talent i, un d’ells, Morata, a punt va estar de donar l’últim ensurt de la nit amb un cop de cap picat que Jaume Doménech, sensacional, va aclarir en una parada sublim. Però poc després Maxi Gómez, a l’igual que minuts abans Gameiro, va llançar per sobre de Oblak una assistència ‘made in Ferran’. El gol no arribava.
El València CF se sentia còmode en aquesta pressió a l’àrea d’un Atlètic que es conformava amb l’empat. Ferran era un ganivet i només faltava encertar algun dels seus regals a l’àrea. En el sospir final, Gayà va provar la seguretat de Oblak, qui va enviar a córner un xut de l’lateral que estava quallant un autèntic partidàs. I una altra vegada el de Pedreguer va tenir la victòria, però el seu entroncament va sortir ajustat, a centímetres de el pal atlètic. Si hi havia un equip que mereixia guanyar, aquest era el València CF. A la fin, no es va moure el marcador tot i que els de Celades van fer el possible i impossible per guanyar. Ara a pensar ja en la Champions i en l’Atalanta.
Informació i Foto: Valencia CF