El roots de Ben Harper se sent com a casa al Rototom Sunsplash 2018
Una primera nit molt concorreguda dins el 25è Rototom Sunsplash, en la qual es van reunir les tradicions populars jamaicanes amb les americanes. El cap de cartell del Main Stage, Ben Harper, va seguir sense problemes a les ben establertes llegendes del reggae, Julian Marley i Cocoa Tea, així com a la sensació adolescent Koffee.
Tots els fills de Bob Marley porten l’empremta del seu pare en les seves veus, encara que la música de Julian, nascut a Anglaterra, s’ha mantingut al llarg de la seva carrera com la més roots. Abillat simplement amb una camisa vermella i uns texans blaus, el desmanegat rastafari va cantar una barreja del seu propi material i el del seu pare, acompanyat per una banda en les que es percebien els acords del baix de Stone, membre de Dubtonic Kru. El públic semblava igualment feliç cantant tant Natural Mystic, Exodus i One Love com ballant al ritme del Sharp As A Razor, Boom Draw i els nous temes Broken Sails i Coolin ‘in Jamaica del seu pròxim àlbum Just As I Am. Va ser la manera ideal de crear l’ambient per a aquest esdeveniment històric.
Els homenatges a Bob van continuar amb “l’home baixet de Clarendon”, Cocoa Tea, qui va obrir el seu show amb Rastaman Chant i sense deixar la mateixa temàtica, va presentar una sèrie d’enregistraments pròpies, com Feel The Power, Rastaman i Poverty Line. La seva educació dins de l’ambient sound system ho va ajudar a convertir Informer en una improvisació dedicada al 25 aniversari del Rototom, cridant-ho “the best festival DEH bout yah”, acompanyat per un animat públic.
Després d’haver homenatjat al seu predecessor, va arribar el torn d’elogiar al futur amb el seu nou single Medical Marihuana. Després d’això, va convidar a l’artista de dancehall espanyola Inés Pardo a unir-se a ell per cantar Fire, tema gravat sobre el riddim Murder She Wrote, produït pels caps de cartell de divendres, Sly and Robbie. Finalment, va donar pas a “la propera sensació femenina procedent de Jamaica”, la apropiadament anomenada Koffee, qui amb tan sols 18 anys va rebre una acollida enorme gràcies a la seva extraordinària veu i flow, cantant èxits com Raggamuffin i Burning.
La música de l’últim intèrpret de la nit al Main Stage, Ben Harper, abasta des del blues, folk, gospel, fins al rock i el soul, i tots aquests elements es reflecteixen en el reggae, un estil que ell clarament adora. Alternant a voluntat entre guitarres acústiques, elèctriques i les tipus slide lap, la seva set es va centrar en el seu aclamat per la crítica segon àlbum de 1995, Fight For Your Mind, alternant amb alguns altres temes de la resta del seu catàleg.
Oppression, Excuse Me Mr i When The People Lead, acompanyat per la potent percussió de Leon Mobley i la simple elecció de Ben, van sonar increïblement rellevants tenint en compte el clima polític actual. Jah Work i My Own Two Hands van mostrar el seu deute amb Jamaica, igual que la cançó Burn One Down, amb la seva similitud estructural amb Redemption Song.
Harper va parlar de l’amor pel reggae del seu difunt pare Leonard i de com hauria desitjat estar present. No hi va haver més versions reggae, encara que després de tantes executades per Julian i Cocoa Tea, no hi va haver necessitat. La música políticament conscient de Ben, alhora que temorosa de Déu, en la que fusiona la consciència social amb el judici diví, va encaixar perfectament amb el que es va poder veure abans.
Text d’Angus Taylor
Informació i Foto: http://www.rototomsunsplash.com