El MuVIM mostra el projecte més ambiciós de JARR amb la dissolució de la pintura en teixit, objecte i memòria

La Sala Parpalló del MUVIM acull fins a octubre l’exposició ‘Domestika’ de l’artista valencià JARR, una invitació al públic a reflexionar sobre la relació emocional de les persones amb els objectes que formen part de les seues vides. En paraules del diputat de Cultura, Paco Teruel, “és un projecte expositiu de gran format que proposa una profunda reflexió sobre la memòria, l’objecte quotidià i l’espai domèstic com a lloc de producció cultural i emocional”.

El Museu d’Art de la Diputació de València exhibix des d’este mateix dimecres el projecte més ambiciós i experimental de JARR, entorn de “la radical dissolució de la pintura en teixit, objecte i memòria”. Ho apunta el comissari de l’exposició, Alejandro Villar, qui explica que l’artista d’Algemesí «no construïx imatges ni relats, construïx vincles», ja que les seues obres «contenen el temps i conserven la identitat dels qui van habitar els objectes, els teixits i els espais que reapareixen transformats en experiència estètica».

Per al nou director del MuVIM, David Gimilio, «l’exposició suposa a més el retorn de JARR a un dels espais històrics de l’art contemporani valencià i consolida una línia d’investigació iniciada fa més de trenta anys entorn de l’apropiació visual i la dimensió afectiva dels objectes quotidians». En ‘Domestika’, «el fil connecta, el teixit conserva i el nus recorda que tota memòria viu perquè algú va dedicar el temps necessari per a tornar a cosir allò que semblava trencat», expressa Gimilio.

L’artista apunta que la proposta naix de “l’exploració i experimentació amb els materials i no tant d’idees preconcebudes”. Fils, nusos i altres textures que reivindiquen el domèstic, el femení i l’artesania tèxtil com a ferramentes de creació contemporànies. Per a JARR, cada objecte “té una història pròpia i una energia acumulada que es va generant segons avança la vida de qui el posseïx o l’ha posseït”.

Tres grans àmbits

‘Domestika’ s’estructura en tres grans àmbits que recorren les principals línies d’investigació desenvolupades per l’artista durant més de tres dècades. El primer espai introduïx al visitant en «un univers dominat pel negre, on emergixen nus, veladures i presències domèstiques suspeses entre la memòria i la desaparició. Ací la sublimació transforma el teixit en arxiu i la imatge en rastre, mentre fil, costura i repetició reivindiquen una genealogia de l’art tèxtil vinculada a la cura, la reparació i el record com a formes de coneixement», detalla el comissari de la mostra.

El segon àmbit reunix assemblages, objectes trobats, imatges apropiades i fragments de cultura visual que configuren els fonaments de l’univers jarrià, «convertint la retòrica del consum en ironia i crítica, i construint alhora una arqueologia de la contemporaneïtat on l’objecte quotidià revela les fractures i contradiccions del present».

La tercera part de l’exposició, segons explica Alejandro Villar, «planteja la dissolució de la pintura en un camp expandit on abstracció, objecte i imatge apropiada deixen de funcionar com a categories autònomes per a integrar-se en una mateixa estructura relacional». «El gest pictòric migra cap al nus, el pigment s’adherix a la memòria de les superfícies i la imatge trobada és travessada per estrats d’experiència fins a convertir l’obra en radiografia d’una vida, vestigi i litúrgia», conclou el comissari de ‘Domestika’.

JARR en el MuVIM

L’artista d’Algemesí va ser un dels últims a exposar en el Cubo del MuVIM. Ho va fer amb un muntatge basat en el reciclatge de diferents materials, principalment tèxtils, que s’alçaven com “un crit artístic, reivindicant amb passió la diversitat i els drets del col·lectiu LGTBI+». A través de trossos de roba usada, la instal·lació de JARR «va simbolitzar el sofriment compartit, metamorfosat en bellesa i orgull”.

El mateix Alejandro Villar, que ja va comissariar aquella obra, recorda que l’artista és considerat “una espècie d’enfant terrible de l’art a València perquè des dels seus inicis va enfocar les seues obres com un mecanisme de reivindicació i activisme, al principi prenent el llegat del fotomuntatge de Josep Renau i de l’Equip Crònica; obres neo pop amb un component agressiu que buscava eixir-se del confortable i ens parlava dels problemes històrics, polítics i socials del moment. Eixe activisme es va anar radicalitzant amb el temps i va passar de ser un artista pop a un artista punk, neodadaíste, defensor de l’ecologia i el reciclatge”.

Informació i Foto: Diputació de Valencia