El Museu de les Ciències ofereix la conferència ‘L’evolució del SARS-CoV-2: passat, present i futur’
El Museu de les Ciències ofereix el proper 1 de juny la conferència ‘L’evolució del SARS-CoV-2: passat, present i futur’, impartida pel catedràtic de Genètica de la Universitat de València i coordinador del Servei d’Epidemiologia Molecular de l’àrea de Genòmica i Salut de Fisabio, Fernando González Candelas. La xerrada, que forma part del cicle de divulgació científica “Una Comunitat amb ciència”, serà presentada per la catedràtica de Genètica de la Universitat de València i membre del Comitè d’experts de la Ciutat de les Arts i les Ciències, Amparo Latorre Castillo.
En complir-se els tres anys de l’inici de la pandèmia de COVID-19, es disposa de la seqüència genòmica completa de més de 14 milions de virus, compartides públicament en un esforç comú de la comunitat científica per facilitar l’accés a informació essencial per conèixer les característiques del nou virus SARS-CoV-2, de com es va anar estenent i implantant a diferents països a l’inici de la pandèmia i de com ha anat canviant i evolucionant durant aquest temps.
Aquesta és la primera ocasió en la història on la comunitat científica ha pogut assistir i analitzar en directe l’aparició d’un nou patogen per a la nostra espècie. En aquesta conferència, González Candelas exposarà les fites principals en l’evolució del virus. Per això, distingirà quatre fases a la pandèmia: la primera, o fase 0, correspon a l’origen del virus i l’inici de la seva dispersió a la regió de Hubei a la Xina. La fase 1 es va caracteritzar per l’expansió global del virus, infectant poblacions immunològicament naive. En aquesta fase es va observar l’aparició d’algunes mutacions, arribant fins i tot una a fixar-se, però sense que tinguessin clares diferències en el seu comportament epidemiològic o clínic. L’inici de la fase 2 va venir marcat per la sorprenent aparició d’una variant amb un gran nombre de mutacions respecte del seu ancestre més proper conegut.
La variant Alfa va inaugurar una fase on es van començar a administrar vacunes que completaven la immunitat creixent de les poblacions derivada d’un gran nombre d’infeccions. Diferents variants de preocupació (VOC), com la mateixa alfa i delta, van assolir ràpidament la fixació en pràcticament totes les poblacions mundials, si bé aquest procés va estar esquitxat per l’aparició d’altres VOC i VOI (variants d’interès), que mostraven clares diferències tant genètiques com en les capacitats de transmissió i capacitat de ser neutralitzades per anticossos, tant els monoclonals usats terapèuticament, com els produïts pel sistema immunitari com a resultat d’infecció o de la vacunació.
L’última fase es caracteritza actualment per l’aparició i l’expansió d’una constel·lació de noves subvariants de la VOC Òmicron. La característica més destacada d’Òmicron és la seva gran transmissibilitat, que ha portat pics epidèmics molt superiors als aconseguits en totes les fases anteriors. Una altra característica important d’Òmicron és la manca d’un llinatge o subvariant dominant: actualment hi ha diversos sublinatges que coexisteixen, amb prevalença diferent en segons quines poblacions, i que estan convergint a la regió més interessant del genoma viral a una seqüència comuna.
Informació i Foto: Generalitat Valenciana
