El Museu de Belles Arts de València obre la nova sala de pintura europea del manierisme amb la presentació al públic de dues noves adquisicions
El Museu de Belles Arts de València (MuBAV) ha presentat aquest dimarts la nova instal·lació museogràfica de la sala de la col·lecció permanent dedicada al manierisme europeu.
La nova sala, situada a la planta baixa del museu, està formada per setze pintures de reconeguts artistes representants del manierisme, tendència que es va consolidar a Europa durant les dècades centrals del segle XVI. La pintura flamenca, italiana i espanyola es donen la mà a aquesta nova sala.
D’aquestes, dues es presenten per primera vegada al públic després de la recent adquisició per formar part dels fons públics del centre. És el cas de ‘L’enterrament de Crist’ de Simone Barabino; i el retrat de ‘Madeleine de L’Aubespine’ del francès Jean Decourt, totes dues adquirides per la Generalitat el 2024 per al museu. Aquesta darrera, a més, ha estat restaurada recentment per l’Institut Valencià de Conservació, Restauració i Investigació (IVCR+i).
A la nova sala, que ja pot ser visitada pel públic, les noves peces conviuen amb altres de la col·lecció del museu, entre les quals destaquen els retrats de la família Vich realitzats per Antonio Stella, el ‘San Pedro’ de Michel Coxcie, el retrat de ‘Leonardo Argensola’ d’Antonio Ricci ‘A’ doració dels pastors” de Marten de Vos.
Durant l’acte de presentació, la secretària autonòmica de Cultura, Pilar Tébar, ha indicat que “el Museu de Belles Arts de València creix en qualitat de manera sostinguda gràcies a l’intens treball i suport institucional”.
Tébar ha subratllat que la nova sala dedicada al manierisme és “una excel·lent mostra de les diferents tendències que van animar la pintura europea de la segona meitat del segle XVI”, amb què es posa “a disposició del públic valencià una part fonamental del nostre patrimoni cultural”.
En concret, respecte a les obres adquirides ha apuntat que amb la seva incorporació a la col·lecció permanent “el Museu de Belles Arts de València segueix construint la seva vocació de pinacoteca de rellevància internacional, avança en l’execució del pla museològic de la institució i insisteix en el camí cap a l’excel·lència”.
En aquest sentit, ha explicat que la instal·lació “adona així del creixement recent dels fons del Museu de Belles Arts de València, fonamentat en la recuperació del patrimoni propi, cas dels retrats d’Antonio Stella i Antonio Ricci; les noves adquisicions, com les obres de Jean Decourt i Simone Barabino; i les donacions i llegats, com les pintures d’A.
Per la seua banda, el director del Museu de Belles Arts de València, Pablo González Tornel, ha afirmat que el museu del futur “s’ha d’assentar sobre obres mestres de la història de la pintura” i ha assenyalat que el Belles Arts “creix en qualitat científica i projecció internacional gràcies al diàleg entre allò local i allò forà”.
Com a exemple, ha fet referència al retrat de Madeleine de L’Aubespine de Jean Decourt que constitueix “una de les millors mostres de l’art francès del segle XVI a Espanya”.
El manierisme, un estil europeu
El manierisme sol entendre’s com la generalització d’una determinada manera de pintar o esculpir, una ‘maniera’, que es va consolidar als diferents estats europeus durant les dècades centrals del segle XVI.
El terme va sorgir a partir de Giorgio Vasari i la publicació de les seves Vides, que van marcar l’art de Rafael, Leonardo i Miguel Ángel com a cúspide de la història de l’art occidental i model a imitar per la resta d’artistes.
La refinada ‘maniera’ dels mestres de l’alt Renaixement es va difondre ràpidament a Europa a causa de diferents conjuntures històriques com l’interès per l’art italià de Francesc I de França, el ‘Sacco de Roma’ el 1527 que va produir una diàspora de pintors, o l’apogeu de la imatge imperial de Carles V d’Habsburg.
La centralitat de la pintura florentina i de la ciutat de Roma com a domicili de les arts no ha d’ocultar que, malgrat el que va afirmar Giorgio Vasari, el manierisme internacional no s’explica només a través de l’art de la Toscana.
A la configuració de la pintura religiosa del segle XVI va ser fonamental el classicisme monumental associat amb la pintura romanista i la figura de Miquel Àngel. No obstant això, l’afermament progressiu de la Contrareforma catòlica va promoure l’emotivitat i els afectes i va generar, cada vegada més, un art emocional moltes vegades ple de patetisme.
Igualment, el retrat cortesà mai no va perdre la connexió amb la pintura de Flandes, caracteritzada pel realisme i la pinzellada minuciosa. Tot i això, va ser la figura de Tizià, amb el seu domini del colorit i la seva ponderada combinació de naturalisme i majestat, que va establir les bases del retrat d’aparell a l’Edat Moderna.
Informació i Foto: Generalitat Valenciana