El MUA dedica una exposició al pintor català, Premi Nacional d’Arts Plàstiques, Joan Hernández Pijuan
El Museu de la Universitat d’Alacant (MUA) en col·laboració amb la Col·lecció Ars Citerior, presenten l’exposició «Joan Hernández Pijuan. Caminant 1967-2003», dedicada a l’pintor català quan acaba de complir-se el 15 aniversari de la seva mort (desembre de 2005 ). La mostra s’obre avui a el públic i podrà visitar-se fins al pròxim 14 de març.
El col·leccionista i comissari de l’exposició, Javier B. Martín, conservador de la Col·lecció Ars Citerior, explica que «recordar el seu llegat és la millor manera de retre-li homenatge». L’exposició revisa el llegat artístic de l’protagonista, a través d’una trentena d’obres, gairebé 40 anys de trajectòria (1967-2004), amb un recorregut expositiu que permet aprofundir en els seus processos i conèixer els seus contextos, sempre tan determinants, com ho va ser la Casa Gran de Folquer a Lleida, aquest espai físic, creatiu i emocional que va habitar des dels anys 70 i que es convertiria en el seu estudi, segona residència i últim estatge.
El paisatge sempre va ser el detonant inspirador i referent constant en la creació d’Hernández Pijuan; aquest paisatge que habitem i ens habita, amb el qual establim una fusió primordial; un paisatge de formes essencials, sintètiques, pures, plasmat des de l’observació però també reinterpretat des de la memòria a través de l’evocació de formes, colors, sensacions, estats d’ànim … Els seus quadres de grans superfícies, només interrompudes per elements-signe (síntesi expressiva d’una muntanya, una casa, la pluja, el sol, la lluna, un arbre, la línia de l’horitzó o els solcs de l’arada), parlen de buit i silenci, de subtilesa i matèria; realitat abstreta en formes elementals, interioritzades a costa de viure-les i assimilar-les.
A través de fils invisibles, Javier B. Martín torna a entrellaçar els camins de Joan Hernández Pijuan i l’artista alacantí Eusebi Sempere -que dóna nom a la sala que acull aquesta mostra-, l’amistat comença al París dels anys 50, continua en els 60 a través dels pintors de el Grup de Conca, i perduraria fins a la mort de Sempere a mitjans dels 80. Un d’aquests pintors vinculats a el Museu d’Art Abstracte de Conca, Fernando Zóbel, va definir a Hernández Pijuan com un pintor » net, subtil, rigorós i elegant «.
Afirma el comissari que «és la nostra voluntat que la seva evolució coherent i el seu treball incansable -que ell anomenava» l’acte de no desertar «- romanguin com a elements identificadors del seu personal poètica i siguin inspiració per a tots»
Informació i Foto: Universitat Alacant