El Llevant suma un punt despres d’empatar davant el Sevilla

Hi ha confrontacions que permeten dissertar sobre el principi del sentit de la felicitat. Potser és el cas. Potser la felicitat va estar en veure la imatge d’Eduardo Berizzo instal·lat al capdavant de la banqueta del Sevilla després d’una intervenció que el va allunyar del verd. Potser la felicitat més extrema, des d’un prisma blaugrana, hagués arribat amb la conquesta d’una victòria que durant molts instants no va semblar una quimera en virtut de l’esforç homèric desenvolupat pel grup de gladiadors que van assaltar els murs del infranquejable coliseu de Nervión, segons dictamina l’estadística, en una nit marcada per la pluja i el fred, però hi ha felicitat darrere de la igualada saldada en un escenari ple de complexitat enfront d’un adversari que es mou amb soltesa per l’univers de la Lliga de Campions. Potser la intrahistòria del duel entre el Llevant i el Sevilla dignifiqui la versió mostrada per l’entitat d’Orriols. Va haver-hi passió sobre la pastura i orgull i un plus de gallardia i de convicció per afrontar una cita plena de força davant un oponent amb llinatge. El Llevant es va sentir poderós en diferents fases de la confrontació. Va ser capaç de desafiar el Sevilla en el seu propi entorn i de discutir-li l’arrel de l’enfrontament. Va posar en ordre el seu cap i va sortir reforçat del feu sevillista.

Potser el valor del punt superi els termes estrictament numèrics per incidir en altres camps com el mental. El factor anímic i el rearmament de moral sembla justificat partint de la interpretació transgressora evidenciada en un territori inhòspit. Potser el grup necessitava una demostració de força que alleujarà la seva psique després dels efectes de la derrota davant l’Athletic. Al davant no hi havia un rival secundari en l’àmbit de Laliga Santander. El fet reforça els mèrits d’un bloc que es va partir l’ànima en cada acció. Tot just havien passat quinze minuts des de l’epifania de la confrontació, al coliseu de Nervión, i el Llevant semblava aguditzar la sensació de pesadesa del Sevilla. L’esquadra que prepara Muñiz es va projectar amb destinació cap a la meta defensada per Rico. Ho va fer amb valentia amb la finalitat d’intimidar a un adversari que li treu vint caps en el marc de la competició domèstica, però que tornava a posar-se sobre la superfície del Ramón Sánchez Pizjuán després de caure doblegat davant el Reial Madrid de manera immisericorde.

Els jugadors blaugranes volaven sobre la immensitat de la instal·lació sevillista a la recerca de la recompensa i aquesta felicitat extrema que genera la conquesta del gol. Corria per la banda esquerra Morales com un posseït, en continuat i reiterat acte de fe, i rematava Enes Ünal des del punt en què l’esperança es converteix en deliri. La pausa en la línia de mitjans i el vertigen i la rauxa habitava a les botes de Campanya. El retorn a la que va ser casa durant molts anys del migcampista sevillà va resultar persuasiu. Campanya va exercir de boia. El migcampista va dominar els temps i els espais. El Llevant va signar un primer capítol del joc summament encomiable. Lerma va donar consistència a la medul·lar en el seu retorn. El seu esperit irreductible contagi a la resta del col·lectiu. La solidaritat i el sentit gremial va imperar. Són qualitats que identifiquen al bloc i que han fet fortuna en els últims temps. Lukic, una de les novetats en l’onze, va parlar sobre el camp. La seva actuació va ser meritòria.

L’equip blaugrana havia traçat un pla i el va seguir amb determinació i meticulositat per treure el cap amb determinació i valentia per les proximitats de l’àrea sevillista. No hi va haver dubtes. Ni falses aparences. L’equip no va buscar refugi enrere. Mai va retrocedir dues passes sobre si mateix per aixoplugar-se. Sempre va creuar la línia de mitjos amb llanço. Va ser profund i directe. Els seus transicions eren veloços. Els dubtes acuitaven el Sevilla i a la graderia. Per moments va ser tempestuós i impulsiu per atribolar al seu oponent. El Llevant es comportava com un equip vital. Semblava sentir-se còmode en un escenari complicat. Per moments els papers semblaven intercanviats. No hi va haver excessives notícies de l’equip de Berizzo. El Sevilla va mostrar un aire displicent com si el partit estigués envoltat per una aurèola funcionarial i fora a madurar pel propi pes dels seus galons. Els xiulets van refermar a la conclusió del primer acte. Va ser una senyal indicatiu de tot l’esdevingut.

 

Informació i Foto: http://www.levanteud.com

noticiesdigitals

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: