El Llevant s’imposa al Espanyol en l’anada dels vuitens de final de la copa del rei (1 a 2)

Enrique Bunbury va apostar pel Rock and Roll, com va expressar en una cançó així titulada que no era de la seva collita pròpia, però que estatandarizó fins a convertir en tot un clàssic del seu repertori en els concerts en directe. En clau blaugrana l’aposta és evident. Té nom i cognoms; José Morales. La seva fiabilitat sembla extrema i la seva capacitat per mudar paisatges sembla del tot inqüestionable. Va succeir sobre la moqueta verda del RCDE Stadium en el xoc que va inaugurar la ronda dels vuitens de final de la Copa del Rei. L’empremta del Comandant davant l’esquadra que prepara Quique des de la banqueta no va ser irrellevant. Morales se les va apanyar per enfrontar-se amb èxit davant Diego López des dels onze metres i reordenar un duel que semblava enfosquir Gerard amb un inapel·lable cop de cap. Havien passat deu minuts i el Llevant sofria estoicament després de desnortar uns moviments compassats que havien guiat el seu destí des de l’epifania de cita per imponenr el seu domini sobre l’Espanyol. Més tard, ja a mitjans de la represa de la confrontació, va sorgir de manera imperial per reptar quants defensors intentaven emmordassar. Morales va unir clarividència, qualitat i potència amb la pilota enganxada a les seves botes en un eslàlom letal que el va guiar fins al cor de l’àrea periquita. En aquest espai no caure pres de l’ansietat. Va deixar clavat a un defensor, va alçar la vista i va trobar la complicitat de Ivi.

L’atacant madrileny no va desaprofitar un present en forma de regal per allotjar l’esfèric al fons de la xarxa blanc i blau. El Comandant no es rendeix. Mai ho fa quan defensa la casaca blaugrana. Tampoc entén de cites menors quan es lliga els borseguins i s’endinsa a l’interior del camp. No serà al Camp Nou per sanció, per acumulació d’amonestacions grogues, però no va escatimar esforços en el coliseu espanyolista al fomat coper. El seu esperit de supervivència resulta commovedor. La seva actuació va ser portentosa i diferencial. I el fet no és anecdòtic. Va enarborar la bandera de la resistència primer. Després va capitalitzar el cop definitiu que acosta el Llevant a la riba dels quarts de final, si bé caldria desterrar triomfalismes mancant noranta minuts que semblen plens de complexitat. Morales va mantenir el tipus i el Llevant no es va deixar intimidar després de la diana de Gerard.

Potser va ser el moment més crític d’una trobada que va néixer des de la convicció des del prisma llevantinista. Els golejadors aprofiten qualsevol escletxa per imposar la seva llei. És una cosa genètic. No hi havia massa notícies de l’Espanyol quan Gerard va pujar fins al cel de Cornellà per rematar una centrada de Piatti. La duresa del cop rau en aquest aspecte. El càstig va ser imponent per a un Llevant que se sent recolzat i ple d’arguments futbolísiticos quan abandona els límits del Ciutat de València. El demostra en el marc de la competició de lliga i va seguir fidel a aquestes coordenades que marquen el seu esdevenir en el xoc del torneig del K.O. La seva posada en acció va ser categòrica. Muñiz va partir d’una línia de pressió avançada amb la finalitat de neutralitzar la sortida diàfana de l’esquadra local. En diferents fases del primer tram de la trobada va aconseguir anul·lar les forces periques. La possessió era un bé que manejava amb solvència, però hi ha arsènic i pólvora a l’avantguarda com accentuar Gerard.

I el seu verí és mortal. Potser una lectura transcendent de la cita copera va ser la capacitat granota per mutar el desenvolupament d’un duel marcat per l’estrena de Coke com a jugador adscrit a l’escaire blaugrana. El futbolista madrileny, amb passat a les files del Schalke 04 alemany, va ratificar que l’experiència pot convertir-se en un grau i que la seva aportació a l’ecosistema granota pot ser rellevant quan agafi el fil argumental a una competició que coneix en profunditat després del seu pas pel Rayo Vallecano i Sevilla. No obstant això, Morales va ser el principi i el final. No va pestanyejar des dels onze metres, enviant a Diego López cap al costat contrari al que va enviar la pilota, en un discutit penal comès per Víctor Sánchez i projectar al Llevant tirant de casta i també de sagacitat per confirmar la seva condició d’immortal i la remuntada definitiva . Abans Boateng va fregar el gol només començar el segon capítol de la confrontació després desafiar l’arquer local en un cara a cara. Després els pals es van aliar amb Raúl. En plena allau blanc i blau, ja en els minuts finals, amb Doukouré i Róber Pier sobre el camp en un intent per afegir més múscul i nervi a la medul·lar granota, el porter basc va estar excel·lent en una rematada de Gerard que destil·lava gol.

Infomació i Foto: http://www.levanteud.com