El Llevant no pot amb el Atletico de Madrid al Wanda Metropolitano (3 a 0)
No va perdre la dignitat. Tampoc les maneres. Ni la fe o la valentia tot i que els cops precisos i mortífers dels atacants de l’Atlètic de Madrid van ser minant la consciència dels jugadors blaugrana. Potser hi hagi moltes maneres d’avaluar la derrota saldat per les hosts que prepara Paco López a l’Estadi Wanda Metropolità (3-0) que trenca un cicle brilante en clau llevantinista després de tres triomfs i una igualada, si es delimita el període establert des que el preparador valencià permutarà els comandaments de el Atletico Llevant pel ceptre del primer equip. Si la lectura accentua el valor que incontestable que estableix la diferència de gols entre els dos protagonistes, podria advertir que va ser una victòria sense pal·liatius a favor de la esquadra que alliçona des de la banqueta Diego Simeone. Potser aquesta lectura caigués en la simplicitat, tot i que permetria posar l’accent en els recursos infinits que distancien els inquilins que conformen l’avantguarda blanca i vermella. Hi ha verí. I molt vertigen quan la pilota traspassa la frontera que delimita la línia de mitjos. L’aspecte no és del tot desconegut i entronca amb els caràcters que identifiquen el joc proposat per l’Atlètic de Madrid.
Tot allò que es pot pronosticar esdevé impredictible quan el cuir s’allotja en les botes de Griezmann, Correa o Fernando Torres per citar la nòmina dels atacants atlètics amb minuts de rellevància en la cita davant la societat blaugrana. Els gols conquerits exemplifiquen aquesta tendència que emfatitza l’inimaginable. L’atacant argentí va treure brillantor al seu barret de copa per desconcertar els defensors forans en a penes un pam de terreny. Va ser una maniobra difícil de pronosticar i summament complexa de defensar. D’aquí la transcendència que adquireix una acció plena d’electricitat. La diana de Correa va tenir un efecte persuasiu en l’evolució de l’enfrontament. L’Atlètic de Madrid no es mostrava excessivament fluid. I la inèrcia es va mantenir amb les dianes de Griezmann i Fernando Torres. Un dels emblemes de la història de l’Atlètic va deixar la seva estela en un partit ple de simbolisme des d’un prisma més íntim.
Torres inicia el compte enrere amb la samarreta a ratlles blanques i vermelles. La seva volea va incendiar el Wanda Metropolità des d’un prisma anímic. Les emocions es van disparar. El seu futbol no era lleuger. La veritat és que mai va desertar el Llevant del duel. Mai va abjurar d’un pensament que va tractar de mantenir iinalterable per sobre dels contingents en forma de gols en contra que va ser rebent. No ho va fer quan el partit anunciava una paritat que va esquinçar Correu. I tampoc va renunciar a les seves creences quan la victòria es convertia en una quimera després de les accions devastadors del davanter francès i de Torres ja a la represa. Una altra qüestió és que fos capaç de canalitzar el seu ideari sobre el verd i que fos capaç de ficar-, amb raons de consideració, en una trobada que semblava domsticado pel seu adversari quan es feia de dia la segona part. I en l’expedient blaugrana podrien comptabilitzar aparicions sobre la porteria defensada per Oblak, principalment en diverses cavalcades protagonitzades per El Comandant.
Morales va celebrar els 100 partits amb l’elàstica blaugrana en l’elit, però l’atenció va ser per Aly. El defensor maurità va resoldre la incògnita que penjava sobre la composició definitiva del lateral esquerrà davant l’absència per sanció de Coke i les lesions encadenades de Toño i Lluna. La seva actuació va ser convincent i reveladora. Aly aplom seves botes a Wanda Metropolità per adquirir rellevància. Aquesta versió que emfatitza la valentia col·lectiva i redunda en la defensa d’una doctrina potser sigui un dels aspectes a ressaltar del desenvolupament d’un duel que s’ha d’oblidar amb celeritat per tornarà començar. I més quan sobre l’horitzó s’anuncia un altre partit de tints apocalíptics davant el Màlaga al Ciutat de València. I no hi ha a penes treva en una setmana que desterra qualsevol tipus de respir físic i mental. Sol succeir en aquest tipus de confrontacions i en aquest tipus d’escenaris; la dignitat del rival sembla en entredit per la potència, de vegades devastadora, del marcador.
Inforamció i Foto: http://www.levanteud.com