El Llevant ha estat golejat per l’Atletico de Madrid (0 a 5)

Informació i Foto: http://www.levanteud.com

La nit es va fer fosca i tancada. Tan opaca i tan summament tenebrosa que, al voltant de la mitja hora del primer capítol del joc, l’Atlètic manejava una còmoda i saborosa renda de dos gols que semblava aclarir d’obstacles, i convertir en una autopista sense peatge, el camí que conduïa a la victòria en un territori per tradició hostil i ple d’arestes, tal com dictaminava la història més recent, però la història, encara que en infinitat d’ocasions presenti una tirada a la repetició en les seves manifestacions, no sempre resulta determinant. Es va encarregar de plasmar sobre el verd aquesta tesi un Atlètic de mirada diabòlica, electritzant amb la pilota als peus, summament vertical i punyent davant el gol. L’esquadra de Simeone va realitzar un veritable exercici d’eficàcia davant la porteria protegida per Oier. La seva fiabilitat va ser absoluta, si bé els condicionants van semblar somriure.

No havia passat res especialment ressenyable sobre la gespa del Ciutat de Valènia quan el col·lectiu matalasser s’apinyava per celebrar la primera diana després d’un rebuig de Róber Pier que va abraçar la xarxa de la meta llevantinista. El terror es va apoderar del llevantinisme. Va ser un gol dolorós, trist preludi d’una jornada sorrenca que caldrà desterrar de la memòria amb la major celeritat possible. En una contra vertiginosa Correa es va plantar a les rodalies d’Oier, va superar la sortida desesperada del porter basc i va creuar en direcció a la porteria amb una suavitat extrema. Tot semblava controlat davant l’aparició de Chema, però, contra pronòstic, el cuir va quedar inert sobre la línia de gol. Va ser una suggerent invitació per a les botes lacerades de Gameiro. L’atacant francès va celebrar un dels gols de més senzilla resolució mai aconseguits al llarg de la seva productiva carrera com a futbolista professional.

Va ser un toc poc exigent que va partir en dos trossos el cor del Llevant. Va ser un cop letal i profund. El cronòmetre circumdava el minut trenta-el relat de la confrontació semblava marcat, malgrat que restava una hora per al tancament del duel. No convé oferir prebendes a un bloc que es maneja amb una intensitat superlativa i que és capaç de dominar tots els tempos en un partit. Potser la pitjor notícia en clau llevantinista va ser que amb prou feines hi va haver temps i espai per debatre la naturalesa i condició d’una trobada que calia afrontar a cor obert. A l’Llevant li va faltar aquest instint de supervivència que va evidenciar en cites anteriors per mutar el registre de adquiria el duel. Jason va armar la cama després d’enfrontar a una pilota sense duel a l’interior de l’àrea de Oblak, però el seu xut va marxar una mica desviat i Enis Bardhi no va ser capaç d’explotar dues accions d’estratègia sobre la balconada de l’àrea matalassera.

L’Atlètic, que havia recuperat la fe en el duel de Champions de dimecres passat amb un triomf convincent, es va donar un bany d’autoestima al Ciutat de València. Els seus davanters, en guaret durant part del recorregut de la lliga, van recuperar les emocions i la cadència que genera el gol. Amb els fats del seu bàndol, el grup de Simeone va gestionar el partit gairebé sense immutar-exhibint una superioritat absoluta en la totalitat dels espais del rectangle de joc. Aquesta tendència, lluny de disminuir, va augmentar durant la represa. Cada contraatac de l’equip blanc-augmentava la sensació de perill de l’anterior. Sòlid en la línia de mitjans, i precís en l’última passada, els gols van anar caient davant la mirada perduda de l’escuderia que condueix Muñiz.

noticiesdigitals

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: