El Llevant de Paco López torna a enllaçar tres victòries al Ciutat en l’elit
El cicle integrat pels enfrontaments davant l’Eibar (2-1), U. Las Palmas (2-1) i Màlaga (1-0), sobre el verd del feu del Ciutat de València, concorda de forma mil·limètrica amb els esdeveniments que es van desenvolupar sobre el mateix escenari entre el set de febrer i el sis de març de 2015. Les hosts blaugranes, que alliçonava en aquells dies Lucas Alcaraz des de la banqueta, van noquejar al Màlaga (4-1), Granada (2-1) i Eibar (2-1) al coliseu granota. Els triomfs es van succeir de manera encadenada per avituallar l’autoestima d’un equip de mirada deprimida que havia tancat el primer tram de la competició de lliga vorejant l’abisme després enllaçar cinc derrotes consecutives en un mes de gener negre i de luctuoses conseqüències davant les seqüeles derivades de la successió de contratemps.
La primera conclusió d’aquesta associació és evident, encara que sembla una condició necessària desterrar de la memòria l’evolució del curs passat al llindar de la categoria de Plata, quan el Ciutat es va convertir en un territori inhòspit i inaccessible per a la majoria dels seus adversaris. El Llevant del temps present recupera la memòria per col·locar-se tres condecoracions, com a distintiu inequícovo del signe de la victòria, correlatives en condició de casolà en l’ecosistema de Laliga Santander. No ho feia des del naixement del capítol definitiu de l’exercici 2014-2015 quan va ser capaç de aletargar al Màlaga, Granada i Eibar per aconseguir emergir des dels soterranis de la taula amb la finalitat d’agafar-amb força a la Primera Divisió.
No sembla un fet secundari, si es fonamenta aquesta reflexió en l’ascendent del temple llevantinista en el diagrama de rendibilitat general. Per norma, les temporades més solvents del Llevant en l’univers de l’elit es projecten a través d’un Ciutat de València granític i impermeable a les escomeses dels oponents. La seva influència sol ser decisiva. Potser l’excepció es produís durant l’exercici 2013-2014 amb Joaquín Caparrós com a conductor. Aquell Llevant va mudar la seva pell per convertir-se en un enemic perillós i difícil d’abatre com forà, però no sol ser un model de comportament comuna partint de l’estadística i el seu veredicte final.
Paco López, invulnerable al Ciutat
La veritat és que Paco López es mostra intractable com a amfitrió des del seu desembarcament al vestidor blaugrana a l’alba de març. El seu comportament així ho demostra. El tècnic valencià ha alçat una compacta armadura de protecció sobre el Ciutat per consignar un triplet de victòries. Com va esdevenir amb el període proposat l’exercici 2014-2014 aquestes coronacions han impulsat a l’escaire blaugrana en l’àmbit de la classificació. Hi ha una dada reveladora pel seu valor i per l’indicatiu que suposa; El Llevant distància al Deportivo de la Corunya, club que marca el llimis amb el descens, en sis punts. I per dalt treu el cap l’Espanyol amb dos punts més que l’expedient que presenta avui l’entitat granota (34 punts).
Hi ha un altre indicatiu rellevant; En la prèvia del xoc davant el Getafe al Coliseum, en l’estrena de Paco López, els límits amb el descens estaven a un punt (Las Palmas 20 punts, Esportiu 19 i Màlaga 13) mentre que l’Espanyol avantatjava al club llevantinista en onze punts. I com va esdevenir en el serial de victòries entre febrer i març de 2015 els triomfs s’han caracteritzat per anar acompanyats per una oscil·lació continuada d’emocions antitètiques. El Llevant de Lucas Alcaraz es va abonar al patiment i a les remuntades heroiques en un context de drama pel significat que presentava cada trobada. El col·lectiu va sobreviure des de la resistència i des de la rebel·lia.
Cada confrontació va ser un veritable acte de fe i de valentia. Va ser una constant amb repetides reedicions. Màlaga, Granada i Eibar van desafiar la meta defensada per Mariño per generar una profunda dubte. Va ser una espècie d’espasa de Dàmocles que mai arribo a explicar el cap granota. Exemple d’aquesta tendència marcada per la desventura va ser el desenllaç del xoc davant l’entitat nassarita. Camarasa i David Barral van aniquilar a Granada d’Abel Resino, un rival directe per la permanència, en el temps suplementari. El guió no és desconegut. El gol de Campanya per fonamentar un triomf titànic davant la U. Las Palmas i la diana alliberadora de Boateng convergeixen amb aquesta sinopsi
Informació i Foto: http://www.levanteud.com