El Levante UD es mante en l’elit del futbol femeni
La temporada 2024-25 del Levante UD Femení va arrencar amb il·lusió i una profunda renovació del projecte esportiu. El club va apostar per talent jove amb la incorporació d’Eva Alonso, Ivonne Chacón, Teresa Mèrida, Rai Carrasco, Maria Molina, Anissa Lahmari i Ana Franco, i va confiar la direcció tècnica a Roger Lamesa, procedent del Granada.
Tot i això, l’arrencada no va ser la desitjada. L’equip va encaixar tres derrotes consecutives a les primeres jornades, tot i que va aconseguir refer-se amb una important victòria davant de la SD Eibar a Ipurúa. A aquest triomf el van seguir dos empats: un a casa contra el Sevilla FC i un altre a Tenerife davant el Costa Adeje, que van donar una estabilitat.
La primera trobada al Ciutat de València va arribar davant del FC Barcelona, encara que no es va aconseguir sumar. Els resultats seguien sense acompanyar i, a més, es van sumar factors externs: una DANA va obligar a ajornar dos partits claus del calendari, la visita al Reial Madrid i el Derbi Teika davant del València CF a l’estadi granota. La tornada a la competició es va produir precisament davant el Betis, amb una nova victòria i un missatge clar a la samarreta: “Sempre amb el nostre poble”, en homenatge a les zones afectades pel temporal.
Tot i l’impuls anímic, no es va aconseguir mantenir la regularitat. L’equip va perdre contra Granada CF i Madrid CFF, i només va poder empatar a casa contra l’Espanyol. Quan van arribar els partits ajornats, tampoc hi va haver sort: derrotes contra el València a Mestalla i el Reial Madrid a Valdebebas. Amb un balanç de 3 victòries, 3 empats i 8 derrotes, les dues parts van decidir posar fi al cicle de Lamesa.
En aquell moment crític, el club va confiar l’equip de manera interina a Santi Triguero, tècnic del filial. I sota la seva breu direcció es va obtenir dues derrotes (Atlètic de Madrid i Deportivo Abanca), un empat (Levante Badalona) i una victòria històrica. Santi Triguero i Edgar Sornosa van viure un dels moments més icònics de la història del futbol femení granota: una victòria per 1-2 davant el FC Barcelona a l’Estadi Johan Cruyff, trencant una ratxa de 618 dies invictes com a locals de les blaugranes. El més impactant va ser que el Llevant ho va aconseguir jugant amb una futbolista que va ser expulsada al minut 96. Aquella gesta va suposar un punt d?inflexió emocional per al vestidor.
Amb la confiança renovada i la necessitat d’estabilitat, el club va apostar per Ángel Saiz com a tècnic definitiu. Va rebre l’equip en zona de descens i amb urgències, però després d’una arrencada complicada —dues derrotes i un empat davant el Reial Madrid, Betis i València—, va trobar la fórmula per competir. Van arribar dues victòries clau: davant el Tenerife a casa (la primera com a locals) i davant la Reial Societat a domicili.
L’equip va tornar a caure davant Espanyol i Eibar, però va mostrar caràcter a la recta final del curs amb una altra bona ratxa: victòria contra l’Athletic Club, empat davant l’Atlètic de Madrid, i triomf a Riazor contra el Deportivo Abanca. L’empat davant el Madrid CFF a la penúltima jornada va certificar la permanència matemàtica. La temporada es va tancar amb una darrera victòria per 0-1 contra el Granada CF, sense la pressió de jugar-se res, però amb l’ambició intacta.
El Levante UD Femení va finalitzar la campanya a la 12a posició, sumant 31 punts (8 victòries, 7 empats i 15 derrotes), complint l’objectiu de la permanència i que a més el converteix en l’únic equip de la Comunitat Valenciana a l’elit del futbol femení a Espanya.
Al torneig coper, l’equip va superar els vuitens de final davant l’Sporting de Huelva, però va caure eliminat a quarts contra el Granada.
En l’individual, Ivonne Chacón, en la seva primera temporada com a granota, es va convertir en la màxima golejadora de l’equip amb 11 gols, sent clau en diversos partits i es va guanyar l’afecte de l’afició.
Després d’una temporada marcada pel patiment, la superació i un moment per a la història com la victòria a Barcelona, el Levante UD Femení va tancar el curs amb una barreja d’alleujament, orgull i ganes d’afrontar una temporada més a la Lliga F on es manté com a únic representant valencià.
Informació i Foto Levante UD